dimarts, 9 de juny de 2015

DECÀLEG EDUCATIU...! I TÚ, QUE FARIES?

Aquest post segurament serà l’últim que faré, almenys l’últim que faré en aquest curs 2014-2015. Així volia acomiadar-me amb una reflexió que englobara un poc tot el curs i que anara dirigida a un dels objectius de l’assignatura més importants, aprendre a educar i com fer-ho.

Bé doncs, dit açò, em dispose a fer una última activitat que va recomanar el professor de Educació del Moviment i que em va semblar bastant interessant; es tracta de realitzar un decàleg on expresse les 10 coses que jo com a professor, ja siga de Educació Física o de qualsevol altra assignatura, estarien sempre presents a les meves classes. A partir d’ací, he decidit que en aquestes 10 idees més importants per a mi, no sols hi hauran coses que faria, sinó també aquelles que no faria mai i per a realitzar açò, em basaré en la meva experiència com a alumne durant al voltant de 15 anys, fixant-me en allò que em feia acostar-me cap als objectius de l’assignatura i cap al professor i allò que em duia a pensar tot el contrari.

1.       Una de les coses que em sembla més important i que significa un punt d’inflexió en l’atenció i la motivació que tindran els alumnes al llarg del tema, serà, en la meva opinió, com el presentes. Pense que en el primer dia tant de l’assignatura en sí, com del començament i presentació de cada tema, la classe es converteix en un escaparat on el professor ha d’intentar vendre l’assignatura als alumnes, fer-los sentir que aquesta serà important, serà útil per a ells i els servirà en un futur pròxim. Açò, em sembla una part molt important perquè recorde aquelles assignatures al institut on el primer dia de classe, el professor ja ens deia tan tranquil·lament: -Açò no va a servir-vos de res, però s’ha de donar, així que s’ho teniu que estudiar.
El professor diu açò i ell pot sentir que així els alumnes el consideraran més guai; és l’única explicació possible que veig, eixa o que el professor tinga un mal dia. Però, aquesta afirmació per als alumnes és una desmotivació total i a més, es converteix en la primera excusa per a justificar el suspendre i no treballar en eixa assignatura.

2.       Una altra cosa que també m’agradaria fer és donar les mateixes oportunitats de ser protagonistes en l’assignatura a tots, de treballar, de corregir exercicis, d’intervenir en la classe en general. Recorde en 3er de primària, la meva classe era una de les millors del col·legi, pràcticament tots aprovaven totes les assignatures a la primera i tots érem alumnes estudiosos, que pareix una tonteria dir açò en 3er de primària, però en el meu poble en cada classe de 16 alumnes, eren tan sols 5 o 6 els que aconseguien aprovar tot; de manera que, nosaltres érem l’excepció. Al poc de temps, una alumna del curs superior va repetir i es va posar amb nosaltres a classe, així que quina cregueu que va ser la solució del nostre tutor per a que aquesta alumna no trastoqués el funcionament de la classe? Simplement va decidir ficar-la sola al final de la classe, sense ningú prop d’ella per a que no molestara o influenciés a ningú. Aquestes son les coses que jo sempre tractaria d’evitar, tractaria de motivar-la, que s’integrara a la classe i entrara en la dinàmica de grup que en ella hi havia.

3.       Tampoc oblidaria crear relacions amb els meus alumnes, no relacions normals, sinó relacions com diu Rita Piersons a la seva conferència del TED, que ja he mencionat altres vegades i que podeu veure a un post anterior: L'EDUCACIÓ, un simple concepte? o algo més... Tractaria de crear relacions amb els meus alumnes, relacions que perduren amb el temps i que els influeixen per a seguir estudiant i que seguisquen intentant convertir-se en allò que sempre han volgut. Com faria açò? intentaria inculcar-los valors educatius com el respecte, la igualtat, el compromís pel treball i per a açò tractaria de que em prengueren com a exemple a seguir, ja que si vols que ells t’entenguen i que aprenguen de tu, has de començar per entendre’ls tu a ells i comportar-te tu com vols que ells es comporten; així tractaria de mantindre una bona relació amb tots els alumnes, però no sols açò, em disculparia pels meus errors i així intentaria no sols que obtingueren nous coneixements, sinó també educació.

4.       Relacionat amb els anteriors està tenir els paràmetres d’avaluació clars, tant per als alumnes com per a mi, poder demostrar als alumnes que el seu esforç te recompensa i evitar així que es desmotiven. Sempre recordaré una de les meves professores a 1er de Batxiller, el típic cas de corregir segons el nom de l’alumne que ha fet el treball o l’examen, però aquesta vegada molt més exagerat; fins al punt d’entregar-li la mateixa redacció dos alumnes diferents (un amb un currículum d’excel·lent i l’altre de 6) i que la redacció tinga dos notes diferents, però amb una diferència de 2 a 3 punts. Açò, que no sols es donava en els treballs, sinó també en els exàmens provocava el desinterés en els alumnes, que decidien fer els treballs “arreu” pràcticament copiar-pegar, ja que anaven a tenir la mateixa nota.
Volia dir ací, per a que vegeu que aquest succés no te res que vore en problemes amb eixa professora o rencor cap a ella, que en tots els exàmens amb aquesta professora tinc un excel·lent, absolutament en tots, inclosos aquells que no m’havien eixit massa be.

5.       Donaria el meu suport social als xiquets que ho necessitaren, em preocuparia per la situació individual de cadascun i com pot aquesta afectar als seus estudis i a la seua educació. Pense que aquesta és una de les coses més importants que ha de fer un professor i una de les que més s’oblida, ja que suposa molt de treball  i moltes vegades conflictes. Així i tot, opine que si no crees una relació amb els alumnes i els entens, és impossible que ells t’entenguen a tu o que et respecten. Seguint açò, sempre eren els professors que venien a classe i sen anaven igual que havien vingut els que els alumnes prenien avorrits, mentre que aquells alumnes que trencaven el gel amb alguna broma, que feien alguna pregunta sobre com anaven les notes avanç  de començar les classes, els que aconseguien un major respecte i atenció.

6.       Intentaria ser totalment actiu durant tota la classe, no deixaria que els meus alumnes desconectaren la seva ment en cap moment. Per a açò em base en el meu professor de física en 4rt de la ESO, ell era l’únic que aconseguia que tots els alumnes estiguérem atenent durant els 50 minuts de la sessió, per a aconseguir esta difícil tasca el que feia era preparar-se les classes a la perfecció, intentant previndre les possibles preguntes i dubtes, i així aconseguir una classe totalment dinàmica; a més no ens donava apunts de l’assignatura, sinó que durant tota la classe havíem d’apuntar el que ell anava diguen, així aconseguia que l’alumnat estiguera actiu i no tinguera temps de pensar en el temps que faltava encara per a que s’acabés la classe, que era una de les coses més habituals en totes les altres assignatures. Finalment i una de les coses que més ens agradava als alumnes era que per a explicar els conceptes de la física, els integrava en aspectes de la vida quotidiana que ens facilitaven molt l’aprenentatge. Per exemple, solia explicar-ho mitjançant exemples en els deports, ja que en el nostre grup érem tots xics i quasi tots esportistes. Aquest va ser un dels millors mestres que he tingut i va aconseguir que els alumnes no avorriren l’assignatura, sinó tot al contrari, que la preferiren. Per aquests motius m’agradaria a les meves classes agafar alguns dels seus mètodes i fer-los propis.

7.       Un poc relacionat amb l’anterior, vindria fer classes sempre diferents. Per a fer açò intentaria aplicar a les classes els anomenats mètodes d’entrenament esportiu diferencial. Amb aquest el que intentaria seria donar als alumnes al llarg de la classe estímuls continus i contínuament diferents, provocant caos controlats i així adaptacions continues a aquests. D’aquesta manera intentaria aconseguir que no es feren monòtones les classes: eixes típiques classes en les que el professor arribava, s’asseia, preguntava per on ens havíem quedat l’última sessió i a continuació es ficava a parlar i parlar durant 45 minuts... aleshores sonava la campana i tots a casa sense res més que 1 hora de la nostra vida perduda.
Un exemple del que vull dir en aquest punt 6 seria, tal vegada el que férem a aquesta assignatura, proposar la avaluació d’alguns temaris mitjançant treballs o grups cooperatius; deixant que els alumne treballen a classe, pregunten els dubtes entre sí, etc.

8.       Una altra de les coses que m’agradaria recuperar i que ja no es fan, són les trobades esportives; aquestes es basen en jornades de competicions de una gran varietat d’esports entre col·legis de la zona. Recorde quan estava a primària, aquestes xicotetes competicions aconseguien unir a tota la classe, ajudar-se uns a altres ja que l’equip era tota la classe. Aquests esdeveniments pense que son claus per a la socialització tant esportiva en les primeres etapes, com general. A més era una motivació més que ajudava als alumnes que no disfrutaven de l’educació física o que no els agradava, a practicar els diferents esports que s’anaven a donar en la trobada, de manera que moltes vegades es trobaven amb algun esport, poc practicat o conegut normalment entre xiquets a eixes edats, que li agradava, que el feia disfrutar i que amb el temps acabaven practicant-lo de forma extraescolar.

9.       Procuraria sempre donar feedbacks i suports positius als meus alumnes, sempre de forma controlada, sense abusar. Però ho faria tant a aquells alumnes més excel·lents per a motivar-los i que segueixen treballant igual; com als menys bons, que tal vegada son els que més ho necessiten per a adonar-se’n que no son uns més del muntó i que el seu treball si que es valora, encara que ells no ho creguen.

10.   Finalment hi ha algo que m’agradaria comprovar i és que estudiant psicologia he vist que el millor líder i entrenador es aquell que regula la quantitat de feedbacks positius cap als seus esportistes, que dona autonomia als jugadors, que evita els càstigs deguts als errors donant així més importància a les explicacions de com evitar aquests. Així, els entrenadors que feien açò aconseguien un menor nombre de conflictes, major diversió, cohesió i compromís amb l’equip que finalment es traduïa en millors resultats i menor nombre d’abandonaments esportius. m’agradaria saber si açò és aplicable o almenys es pot extrapolar a les conductes de classe. Açò és sols una hipòtesi no m’he pogut documentar i informar molt i no se si tal vegada ja s’ha intentat o hi han teories que ho milloren però per ací començaria jo a intentar canviar la forma d’educar.



Així i amb aquest decàleg educatiu m’acomiade del curs i done pas a l’estiu. Espere que us agrade el meu blog i us anime a comentar sempre que vulgau. Gràcies a tots.

dimarts, 26 de maig de 2015

L'Educació, el Moviment i Jo 2.0 : LA ESCALA ESCHERIANA

En l’última classe d’Educació del Moviment, el professor va proposar que tornarem a fer la que va ser la primera activitat del curs, en la que, avanç de cap tipus d’explicació sobre la teoria o sobre les finalitats de l’assignatura,  havíem de fer un dibuix titulat: L’educació, el moviment i jo. En aquest el que havíem de fer era dibuixar la primera cosa que ens vinguera a la ment i que estiguera relacionada amb aquest títol. Ací vos deixe el post que vaig realitzar sobre aquesta activitat fa ja quasi 4 mesos, sense cap tipus de concepció aportat pels continguts de l’assignatura: “L’educació, el moviment i jo” 

En aquest post el que vaig a fer és comparar el dibuix que vaig fer en aquella primera classe amb el que he fet en aquesta última, a la vegada que explicaré el perquè d’aquest dibuix i intentaré reflexionar sobre el canvi que s’ha produït.

Aquest és el dibuix que he realitzat aquesta vegada:




He de dir que des del primer moment en que el professor va proposar l’activitat jo ja sabia el que anava a dibuixar, el únic problema és que no tenia suficient temps amb els 5 minuts que teníem a classe, ja que és bastant complex de dibuixar i per tant, l’he hagut d'acabar a casa.

El dibuix bàsicament em representa a mi pujant per una escala construïda amb llibres apilats, la característica especial d’aquesta escala és que no s’acaba mai, és una mena d’il·lusió òptica. S’anomena “Escala Escheriana”; cercant per internet he trobat una on s’observa més clarament el concepte d’escala escheriana per si no es veu clar al meu dibuix.



No obstant aquesta no significa el que jo vull fer veure amb la meua. Al meu dibuix intente que l’educació és vega representada com un camí en el que mitjançant l’augment dels nostres coneixements, aconseguim poc a poc anar superant obstacles, amb l’afegit de que aquest camí no acaba mai, és infinit, és a dir, pense que el cultiu de la nostra educació comença quan naixem i no acaba fins que morim.

D’altra banda he de dir que açò no vol dir que ja no pense en el meu esport quant tracte d’establir una relació entre el moviment i l’educació en la meva vida. Per a mi, el karate m’ha fet ser qui soc, m’ha ensenyat els valors que pot transmetre el deport si aquest s’ensenya correctament i m’ha fet disciplinat i responsable, no obstant, açò seria un poc en un sentit més superficial, més a primera ullada; el que vull dir és que si reflexione un poc sobre les paraules del títol d’aquest dibuix, s'hem presenta aquesta relació entre el moviment i l’educació com un camí, una senda que l’individu escull i que és única per a ell.


Pense que després d’haver donat aquesta assignatura i després d’haver realitzat aquest blog he aprés a reflexionar d’una forma més profunda. Tal vegada he aprés el que diu Savater, tal vegada he aprés a pensar sobre el que pense, i si fora així, tal vegada hauria aconseguit pujar un escaló més en la meva escala escheriana.



dimecres, 20 de maig de 2015

AUTOAVALCUACIÓ = quin camí prefereixes, honestedat o hipocresia?

En aquest post em dispose a fer pública la meua autoavaluació, ja que, no l’he llegit a classe principalment perquè no em sent gens còmode parlant en públic; i sí, ja se que he de començar a millorar aquest aspecte que és indispensable per a la major part de les eixides que te la nostra carrera (educador, entrenador...). Afegir també que pensava com el meu company Paolo Fiarni, m’ha semblat que la meva autoavaluació era prou bàsica i similar a algunes de les primeres que hem sentit a classe, encara que és cert que jo m’he centrat més en aspectes com deixar d’alguna manera constància de tot l’esforç que he fet en allò que he fet be i igualment allò que podria millorar, però que encara així no semblava que valgués la pena llegir-la perquè no aportaria massa continguts nous per a debatre.

També volia comentar alguns aspectes que s’han donat a classe, per exemple el de que el professor havia tirat els exàmens del llibre de Pennac al fem. Sobre aquest tema dir que també va arribar a les meves orelles, inclús m’asseguraren que hi havia gent que ho havia vist, de manera que com era d’esperar em trobava completament indignat per aquest fet, ja que havia llegit el llibre dues vegades per tal de comprendre’l el millor possible i havia aconseguit una puntuació d’un 9 sobre 10, de manera que em semblava totalment fora de lloc que tot aquest esforç hagués acabat en la paperera. No obstant, sembla que açò ha quedat tot en un malentés.

Finalment i avanç d’exposar la meva redacció, comentar l’aspecte de la hipocresia, dir que aquesta a la meua forma de vore era d’esperar en una autoavaluació. La gent no es sent cómoda contant la veritat si aquesta no dona una bona imatge d'ells mateixs. Personalment Pense que quasi tots, jo m’incloc en aquest “quasi tots”, hem criticat alguna vegada les sessions d’aquesta assignatura i de moltes altres, jo per la meva part se que algunes vegades l’he posat verda al finalitzar algunes classes en les que he eixit sospirant i pensant: uff... no sé per a qué vinc, tinc el cap com un bombo! I després he defés que aquesta assignatura m’ha ajudat i m’ha ensenyat; per a mi, açò és hipocresia. Però si pense sobre el fet en sí, moltes vegades me n’adone de que és més que res la frustració la que parla, frustració d'estar a classe quan hi ha algo, una situació o un problema a la teua ment que no et deixa atendre a les explicacions i que no pots apartar, així que amb algú t'has de desfogar, és la solució més fàcil. De totes formes, açò son coses que passen en quasi totes les assignatures, tal vegada si en aquesta es dona més és perquè en ella s’està intentant canviar algo, fet que xoca amb els pensaments dels alumnes com he explicat en el post anterior: “La paraula clau és”PREDISPOSICIÓ”” 

A continuació expose la meva autoavaluació:

AUTOEVALUACIÓ

En aquesta redacció, intentaré reflexionar sobre allò que he aprés al llarg del quadrimestre en aquesta assignatura i el treball que he realitzat per a aconseguir aquests coneixements, finalment i considerant aquestes coses em ficaré una nota que crega acorde al meu esforç.

En primer lloc, pense que he aprés molt sobre l’educació, un concepte que ara veig molt més ampli que avanç, i no soles de l’educació en sí sinó també d’allò que es relaciona amb ella, especialment, la seua connexió amb el moviment i l’educació física. Per exemple, com educar a través d’ella, un coneixement que em sembla dels més importants de l’assignatura, al igual que quines condicions podrien fer que aquesta educació física i els seus exercicis perderen totes la seues possibles justificacions educatives; aquests son conceptes que deurien estar presents en les ments de tot aquell que vulga, algun dia, ensenyar a altres. Al igual que açò, he aprés alguns dels principals problemes que poden aparèixer en el nostre camp i ara soc capaç de veure les ideologies que es transmeten inconscientment a través d’allò relacionat amb el moviment, i el que és més important, he aprés a evitar-les. Junt amb tot açò, molt més, però vull fer èmfasi en que pense que el que més m’ha ajudat a aprendre no han sigut les classes, sinó la realització personal del blog com a seguiment de l’assignatura, en ell he passat hores i hores tractant de fer posts amb qualitat, buscant articles per a profunditzar en els temes que es tractaven a classe, veient conferències al TED sobre els pensaments i estudis actuals per a realitzar posts originals e interactius, llegint textos opcionals de l’assignatura inclús en anglès per a informar-me perfectament avanç de publicar les meves reflexions i opinions al blog i tot açò sempre tractant de relacionar-ho amb vivències i experiències pròpies per a donar-li personalitat. A més d’açò, he proposat preguntes a les meves publicacions per tal de que els companys reflexionaren sobre els temes tractats i de la mateixa manera, jo he intentat realitzar comentaris útils i amb contingut en els blogs dels meus companys, encara que és cert que açò ho he fet amb menys freqüència, i és algo que deuria millorar. De la mateixa manera sols he comentat una vegada en el blog de l’assignatura, ja que, quan alguna cosa em resultava interessant, preferia ficar la meva opinió al meu blog on podia esplaiar-me tot el que volguera i acompanyar aquestes opinions amb imatges, vídeos, etc. Per tant, he fet el millor possible però pense que sempre hi han coses que podrien haver millorat el meu pas per aquesta assignatura.

En conclusió, pense que allò que he aprés, he fet per a aprendre i per a que els demés aprenguen son un conjunt de coneixements, esforç i estudi que queden patents al meu blog.

AUTOAVALUACIÓ FINAL:  9




Com podeu veure al final he decidit ficar-me un 9 i pense que ho he fet amb bon criteri i honestedad, per una part sé que m’he esforçat al màxim en l’assignatura dedicant-li moltes hores i crec que he fet un bon treball. D’altra banda pense que la meua evolució al llarg del pas de l’assignatura ha sigut excel·lent, aquesta evolució s’observa fàcilment en la transformació que presenten els meus posts al blog a mesura que anem avançant en el temps. Però, també sé que no meresc més d’un 9, sé que no he fet un treball immillorable encara que m’he esforçat molt i sé que tampoc he aconseguit algo innovador, sorprenent o diferent que a la meua opinió és el que realment mereix un 10, per a aconseguir aquesta qualificació és necessària una feina que  al veure-la et deixe sense paraules, mentre que el que jo he fet ha sigut seguir un mètode preestablert.


dimarts, 19 de maig de 2015

La paraula clau és "PREDISPOSICIÓ"

Que caldria cambiar de la educació i com ho canviaries?

Aquesta és la pregunta que va sorgir l’altre dia a classe, jo ja havia parlat i profunditzat sobre açò en un post anterior: “EDUCACIÓ. Un simple concepte? o algo més...” en aquest donava la meva opinió sobre l’educació i proposava alguns canvis en la forma de donar classe dels professors, sustentats en conferències de persones com Rita Pierson i Ken Robinson. Escric aquest post perquè les respostes que es donaren l’altre dia a classe per a respondre aquesta pregunta em van fer pensar i crec que ara encara estic més segur de que les propostes de Ken i Rita van totalment en el camí correcte.

-Canviar-ho tot.

Aquesta va ser una de les respostes que es van donar a classe... açò? Em sembla que açò és una resposta mol pobre d’algú que sap que el sistema no va be, però que realment si fora professor no sabria, ja que ni s’ho ha plantejat, com proposar aquests canvis.

Així que quan el professor va preguntar: tot que és?

Les respostes anaren pel següent camí:

-Canviar el sistema amb que s’examina, ja  que, Amb aquest l’únic que s’aconsegueix és que els alumnes memoritzen el temari com a lloros per a tractar d’aprovar i al següent. Buscaríem mètodes diferents d’avaluar amb els que els alumnes hagueren de reflexionar i treballar amb el contingut de la matèria.

-Canviar els professors vells per joves. Degut a que els professors vells es troben desmotivats, desganats i avorrits del que fan, moltes vegades antiquats i com a conseqüència de tot açò deixen de preparar-se les classes. Mentre que els joves intenten realitzar les classes més entretingudes, amb noves tecnologies i es preocupen pels alumnes.

Aquestes respostes segueixen sent molt pobres al meu parèixer, lo qual no significa que no estiga d’acord en algunes d’elles com la primera, més que res perquè jo he sigut així, recorde que en primària m’estudiava els temaris per a vomitar-los a l’examen i si em preguntaves alguna cosa del tema una setmana després ja no recordava ni una mica. No obstant, canviar els professors joves per els vells, és una proposta basada en la ideologia social de que allò nou segur que es millor que el vell; pot ser que açò es complisca moltes vegades, o no. Personalment quan em pose a pensar, els millors professors que he tingut i que més m’han ensenyat eren tots tirant cap a vells.

De totes maneres, aquests canvis que es proposen son canvis superficials, són el camí fàcil en el que no et trobaràs impediments. Quan pensem en canvi hem de pensar en innovar totalment. Com diu Fullan, existeixen canvis a tres nivells: 

-Nous materials i activitats (excursions relacionades amb el temari, pel·lícules...)

-Métodes i tasques d’ensenyament-aprenentatge. (canviar el protagonisme a l’hora d’ensenyar, aprenentatges cooperatius, noves formes d’avaluar)

-Canvi de creences i valors que influeixen en la comprensió dels temes i les ideologies pedagògiques assumides. (modificar la forma en que vegem l’educació) Per exemple, tots hem sigut alumnes i ens hem adonat que el dia de l’examen tots estem actius, nerviosos perquè és el dia important el que m’avalua el professor, tot fins ara ha sigut per a aquest dia, açò son creences que han anat apareixent.

Els dos primers, son canvis superficials, fàcils que equivalen als que hem proposat a classe; mentre que l’últim és el difícil, el que du a conflicte i el que hem de buscar si realment volem canviar-ho tot com havíem dit avanç contestant a la primera pregunta, sentint-nos superiors per dir-ho, quan en realitat no sabíem ni que era el que estàvem dient.

Els canvis en l’educació que vaig donar suport en el post anterior, segons el qual per una part l’educació hauria de ser orgànica, una educació única i adaptada per a cada individu que l’ajudés a trobar el seu talent i la seva passió i d’aquesta manera, aconseguir que cadascú dedique la seva vida a una professió en la que trobe motivació i ganes; i per l’altra part que l’educació hauria de consistir en crear relacions personals amb els alumnes, confiar en ells i donar-los suport, tractant d’influenciar-los individualment per a que aquesta relació es convertisca en un punt d’inflexió en la seva vida i perdure amb el temps. Aquests son al meu entendre canvis reals, és a dir, canvis en les creences infundades a l’educació, canvis que si volem que es donen el que necessitem no son professors joves o vells, sinó professors amb predisposició cap al canvi com el que poguérem veure representat a la pel·lícula Entre les Murs, o com Pennac; capaços de plantejar-se els errors que te l’educació i fer algo per a intentar resoldre’ls, encara que açò xoque amb els companys (professors) que no estan dispostos a assumir tanta responsabilitat o amb els alumnes que no entenen el que passa i es tornen contra el professor e inclús amb si mateix, quan haja d’afrontar la desesperació, impotència i el sentiment d’angoixa que acabarà apareixent.

Aquesta gent que te una intuïció i no s’ho pensen dos vegades. Ho intenten, s’equivoquen; experimenten i després reflexionen. Així és com s’han donat la majoria dels canvis que han tingut èxit.

Aquesta és la gent que realment necessitem i així deuríem començar a actuar si volem canviar algo.


Com diu Fullen “Preparados, disparen, apunten”.


dissabte, 16 de maig de 2015

EL TREBALL COOPERATIU I LA CADENA

En aquest post, vaig a tractar d’expressar les meues sensacions respecte al examen que realitzarem en la passada classe d’Educació del Moviment, on havíem de contestar dues preguntes, una individual i una altra cooperativa dels temes 3 i 4, és a dir,  de les justificacions del moviment i de les ideologies respectivament.

A que em referisc amb una pregunta cooperativa?

Doncs aquesta va ser una forma d’avaluació diferent, en la que separarem la classe en grups de 6 (número igual a les ideologies del temari), a la qual cosa anomenarem grups puzle. Una vegada ací repartirem una ideologia per a cada integrant del grup, de la qual havia de convertir-se en un expert, i per a fer açò ens vam reunir l’integrant de cada grup als que ens tocava la mateixa ideologia, de manera que buscarem informació i profunditzarem en el tema en qüestió. Una vegada realitzat açò, l’objectiu d’aquesta forma de donar la classe era que cada expert del grup explicara la seva ideologia als demés membres del seu grup puzle. Podríem dir que fins ací no te molta innovació aquest mètode, no obstant, cal afegir que en l’examen realitzat, la pregunta era una de les ideologies estudiades per grups, però solament es corregiria la resposta a un dels integrants de cada grup a l’atzar i aquesta seria com una nota d’examen individual per a cada integrant del grup puzle.

Açò va produir dilemes interiors en tots els caps, la major part de la gent no volia dir-ho, a causa de la pressió de grup. Però quan el professor va donar l’opció de que aquells que volgueren podien abandonar el grup puzle i realitzar el examen per sí mateix en cas de que desconfiaren de la implicació dels companys de grup, tots es replantejaren si realment volien deixar en les mans dels companys la seva nota, jo vaig ser un d’ells.

Finalment, ningú va optar per la segona opció, però si que es va poder observar com en els grups tots començaven a preocupar-se per que tots entengueren la seua ideologia perfectament i que no es donara cap error. El que més em va cridar l’atenció no va ser açò, sinó que parlant amb alguns companys, no molt estudiosos, em contaven que no s’havien preparat la part individual, però que si que havien estudiat a consciència la part cooperativa, la qual cosa justificaven amb la següent frase: “pa’ no fotre als demés”.

Açò em va demostrar que aquest mètode que no havia provat mai, funciona sense cap dubte. Aquesta forma d’avaluar aconsegueix motivar i excitar a tots els alumnes, tant als que aconsegueixen motivar-se per ells mateixos com a aquells que normalment prefereixen deixar-ho córrer. La meva opinió és que açò va ocórrer així perquè en la classe tots som amics i ens coneixem i com que els grups es formaren de forma heterogènia (al atzar, per a evitar que es col·locaren els grups que sempre treballen junts) en cada grup hi havia gent més estudiosa i gent no tant, la qual cosa va produir que aquests no tant estudiosos en la major part dels casos i sabent com és d’important una bona nota per als seus companys, s’implicaren més en el grup i en la tasca.

Tot açò te una ideologia cooperativa darrere i és que els majors èxits que anem a conseguir en la nostra vida, els aconseguirem amb l’ajuda d’altres, és a dir, el nostre èxit depèn del seu èxit. Per exemple, obrir un poliesportiu és un treball cooperatiu en el que intervenen moltes persones, d’igual manera que anar a la lluna és un viatge que és necessària la participació d’un gran equip de gent preparada i disposada a realitzar la seva feina, ja que un sol error de qualsevol individu podria acabar amb tota l’operació i amb tots els anys que aquesta ha necessitat.

Per tot açò, em sembla que aquest mètode deuria utilitzar-se més i no sols en la universitat sinó en l’escola i a l’institut també. Hem d’aprendre, i quan avanç millor, a treballar cooperativament més a sovint, ja que en un futur serà el que haurem de fer. Com he dit avanç, l’èxit d’una empresa no depén solament d’un individu, sinó del treball conjunt de tots els seus components.

Una última reflexió:

El cos humà, un organisme que funciona gràcies al treball cooperatiu de totes les seves cèl·lules, que realitzen les seves funcions en conjunt. Quan una d’aquestes cèl·lules deixa de realitzar la seva funció, aleshores i sols en aquest moment, apareix el càncer...


I tu, seràs un càncer?


dilluns, 11 de maig de 2015

Culte a la primesa, text a comentar per al PAU

Hui fa unes hores, la meua germana, que ha començat enguany a preparar el selectiu, m’ha demanat que l’ajudés a fer el comentari d’un text que ha eixit alguna vegada al PAU. Així que m’he posat a llegir-lo i quina ha sigut la meua sorpresa al veure de que parlava el text. El títol  era: “Modelos y tallas saludables” i clarament, parlava del culte a la primesa. En aquest es posen de manifest moltes coses que jo desconeixia, inclús després de fer avui el examen de les ideologies i ser jo un dels experts del meu grup puzle en aquesta ideologia.

Aquesta ideologia, basada en la idealització del cos de la dona com un cos prim, esvelt, bonic i que d’alguna manera dona a entendre que el sexe femení ha de ser dèbil i ha de dependre de l’home, es veu promoguda com diu l’article per les revistes de moda i la publicitat que presenten les talles de roba amb les que una dona pot estar contenta amb el seu cos. Açò posa en risc d’una forma indirecta a moltes dones que es deprimeixen i es veuen necessitades de perdre pes amb excés, la qual cosa pot desembocar en malalties com la bulímia o anorèxia.

Ací vos deixe les definicions (extretes de la pàgina web delministeri de salut de la república d’Argentina) d’aquestes dues malalties per a aquell que no les conega:

-anorèxia: “Es un trastorno alimenticio que altera la relación de la persona con la comida. Se caracteriza por la obsesión de perder peso. La persona limita exageradamente la ingesta de alimentos al punto de poner en riesgo su vida. Se sufre además una distorsión de la percepción: la persona con anorexia se ve con sobrepeso, a pesar de estar muy por debajo de los parámetros saludables
La anorexia no sólo representa un problema con la comida, sino que además, esconde una incapacidad de lidiar con otros problemas de estrés o ansiedad. El control ejercido sobre la comida calma momentáneamente estas tensiones”.

-bulímia: “La bulimia es un trastorno alimenticio. Se caracteriza por la necesidad de comer grandes cantidades de comida en tiempos muy cortos (atracón) para, luego, vomitar y eliminar el exceso. A esta conducta le siguen períodos de poca ingesta o períodos de ayuno hasta que se vuelve a cometer otro atracón. Cada atracón, es acompañado por un sentimiento de culpa que debe compensarse con vómitos o la ingesta de laxantes o diuréticos.
La persona con bulimia está obsesionada por su apariencia física y con la necesidad de adelgazar. Sufre a su vez una distorsión de su propia imagen viéndose con más peso del real y no es consciente del riesgo que acarrean estas conductas destructivas.
Al igual de lo que ocurre con la anorexia, esta relación con la comida es sólo una manera de lidiar con la ansiedad y el estrés. El atracón con comida y el acto posterior de vomitar, alivia la tensión y le genera bienestar, momentáneamente. Le brinda la sensación de tener el control


 Finalment i tornant a l’article del País, dir que allò que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’exemple final que fica, en el que conta com algunes marques molt importants es neguen a fer talles majors a la 40 per a que així soles aquelles amb el cos ideal puguen dur aquest tipus de vestits. Açò per a mi no te altre nom que “aberració”, ni tan sols se m’havia passat pel cap una estratègia propagandística tan cruel com aquesta. Sabem que aquesta ideologia és relativament nova, ja que abans una dona amb cos gran significava que era sana y estava ben alimentada, però en pocs anys aquest cànon de bellesa ha crescut de forma increïble, és un fet que ja està convertint-se en un problema amb les malalties que he explicat abans i més que s’està intentant crear lleis que ho eviten, aquesta ideologia seguix creixent de forma exponencial, i és que segons l’Agència de Qualitat d’Internet (IQUA) les pàgines web sobre la bulímia i la anorèxia han crescut un 450% en els últims anys, i per si no fora prou, les dades mostren que el 75% de persones que visiten aquestes pàgines son menors d’edat! Fins on podrem arribar?
Vos aconselle que llegiu l'article, ja que és molt interessant i espere les vostres opinions sobre el tema.

dimecres, 29 d’abril de 2015

DEBATS I REFLEXIONS. EXCLUSIÓ I DISCRIMINACIÓ PART DEL MOVIMENT?

En aquest post vaig a tractar d'explicar part per part, com poc a poc a classe, vaig començar a reflexionar sobre la discriminació que pot comportar el moviment.

En la pràctica de Educació del Moviment del dilluns, el professor ens va proposar agafar els díptics (treball de l’assignatura que he explicat en els posts anteriors) d’altres grups, llegir-los, entendre’ls i reflexionar sobre ells.

Així, vam analitzar tres díptics diferents i ací deixe les nostres opinions sobre ells:

  • ·         -Pel que respecta als conceptes d’allò que és educatiu i no és educatiu, ens ha cridat l’atenció en el primer díptic analitzat que el nostre grup i el grup creador d’aquest treball tenim una concepció molt similar, ja que coincidim en diversos extractes de texts analitzats i classificats en les mateixes categories.
  • ·         -el segon díptic, ens ha semblat interessant, ja que han utilitzat una forma diferent de classificar els texts, en la que a partir de totes les lectures han extret unes pautes claus de cada postura, que és el que han reflectit en el seu treball.
  • ·         -En el tercer, s’han basat en els valors que transmet el deport tant bons com dolents per a diferenciar entre allò educatiu i no educatiu, açò ha sigut el més interessant que li hem trobat.


Una vegada acabada aquesta activitat s’ha proposat un debat a partir de la lectura, en la que un grup havia de posicionar-se i defendre que el moviment és educatiu i un altre tot el contrari.

Ací exposaré el resultat del debat del meu grup, per a intentar que al igual que jo a partir d'aquest, començen a apareixer en les vostres ments les preguntes que a mi hem feren dubtar.

El debat va començar així:

-Mov no educatiu- El moviment no és educatiu perquè la gent l’únic que vol es guanyar, i li dona igual que tinga que fer mentre que ho aconseguisca.
-Mov educatiu- Això que dius no està contemplant tot allò que abraça el moviment, solament la competició. Hi han altres moments que el moviment ens ensenya coneixements pràctics que sols podem aprendre mitjançant aquest. A més, amb la competició aprenem valors com el fair play.
-Mov no educatiu- El fair play no és educatiu, ja que, que este concepte existisca significa que hi ha un concepte en el deport i en el moviment que significa tot el contrari, el joc brut, i que tal vegada es done més freqüentment.
-Mov educatiu- En tot hi ha una part mala i una part bona, si no hem participat en una competició no podrem ser conscients d’alguns valors que aquesta transmet que son totalment necessaris per a poder millorar com a equip i aconseguir els objectius principals del equip. Per tant al participar en un equip i una competició amb els sacrificis que açò comporta, aprenem i coneguem valors segons com l’entrenador planteja els objectius, etc. tant desitjables, com el companyerisme, necessari per a guanyar, com valors no desitjables. Siga com siga ha sigut a través del moviment com hem conegut aquests valors i el que ells comporten i per tant ha sigut educatiu.

INCÍS (En aquest extracte del debat no està reflectit el temps que tardàvem els defensors del moviment educatiu per a aconseguir rebatre els arguments del “moviment no educatiu”. I és que al nostre grup li ha resultat més fàcil defensar que el moviment no era educatiu que el contrari, no obstant, aquesta afirmació variaba segons els grups)

Amb aquesta conversació arrivarem a la conclusió de que el moviment pot ser i pot no ser educatiu, segons com es planteje aquest moviment, etc. i va ser ací quan el tema va començar a suscitar-nos les següents preguntes:

-Conseguir que la gent es sentira integrada i ben acollida seria un ideal del moviment educatiu?

-Quants exemples coneguem de aquesta integració en la vida real?

La meva resposta a la primera pregunta és que sí, clarament. No obstant, al pensar exemples per a la segona pregunta me n’he adonat de que tots els que se m’ocorren tenen a vore amb l’esport i no solien tenir un molt bon final. Quasi tots els records de la meva infància respecte als xiquets poc integrats és que sí, tal vegada els donàvem una oportunitat, però si veiem que no eren bons jugant a futbol o al deport en qüestió, no tardàvem en tornar-los a deixar de costat d’alguna forma o d'altra.

Per tant, seria més fàcil buscar exemples d’exclusió en l’esport que d’integració?

En el meu cas, pot ser. Però açò no significa que siga per a tots igual, l’esport discrimina però també pot integrar. Així, Si parlem de discriminació, aquest moviment no serà educatiu però si parlem de integrar si que ho serà.

 En este punt, no está de més una reflexió per als que estareu pensant: Com pot ser que hi haja gent que pense que un esport pot ser no educatiu si nosaltres ens hem criat i educat amb ell des dels 4 anys?


Penseu que tal vegada ens costa veure la part mala perquè els que estem ací es suposa que som els bons, els que sempre se’ns ha donat be l’esport, o almenys el nostre; aquells als que primer triaven quant en l’escola fèiem peuets o or i plata per a fer equips. Però recordeu, després no anem a treballar per als bons, anem a treballar per a tots... espere que al llegir açò, reflexioneu.



Ara i després de llegir aquest post, us resulta igual de graciós aquest vídeo que quan el veguereu a les reds socials?

Penseu que per a aquest xiquet aquestes sessions d'educació física son educatives?

Realment cregueu que es sent integrat?

M'agradaria que comentareu les vostres opinions.

dilluns, 27 d’abril de 2015

DÍPTIC. EL MOVIMENT ÉS EDUCATIU?

Ací us deixe el díptic que hem realitzat per a l’assignatura d’educació del moviment. En aquest el que hem fet ha sigut, agafar els paràgrafs que ens han resultat més interesants i més contradictoris i explicar el perquè d’açò a partir de la nostra opinió i els nostres coneixements de l’assignatura.


La nostra forma d’abordar el díptic ha sigut: hem considerat aquells extractes de textos, els quals ens semblaven correctes i que partien d’un marc teòric que per a nosaltres fora consistent, com a part de “el moviment és educatiu”. Mentre que aquells que ens semblaven discutibles, els hem considerat com a part de “el moviment no és educatiu”.


Aquesta experiència, ens ha resultat un poc extravagant, com ja havia comentat en el post anterior; no obstant ens ha servit per a comparar les nostres opinions sobre aquell tipus de moviment que considerem educatiu i el perquè. Així, ens ha ajudat a augmentar els nostres coneixements al comentar els textos amb els companys i la diversitat d’opinions que açò ha suposat.

Per a més informació podeu visitar els blogs dels meus companys de díptic: Alberto Jiménez i Josep melià

dimecres, 22 d’abril de 2015

EL MOVIMENT (NO) ÉS EDUCATIU?

En l’última pràctica d’Educació del Moviment, se’ns ha plantejat la idea de realitzar un díptic que tracte de diferenciar quins textos ens pareixen educatius i quins no educatius des del punt de vista del moviment.

Aquesta pràctica m’ha resultat un poc estranya al principi, tal vegada massa subjectiva i un poc complicada de fer, ja que com al llarg del curs hem anat veient, allò que es considera educatiu és un camp molt ampli i amb una gran diversitat d’opinions al respecte; amb això vull dir que intentar classificar textos d’autors coneguts com son Arnold o Savater en educatius o no, em sembla complicat supose que perquè no dispose dels coneixements suficients ni conec els criteris corresponents per a poder avaluar si es poden considerar educatius o no aquests texts.
Dit açò, voldria assenyalar la meva opinió respecte a un dels texts de Savater que es troben al blog de l’assignatura:

"La misma idea de ir a la escuela a jugar es disparatada (…). A jugar y a las cosas que vienen jugando aprendemos solos o con ayuda de amiguetes: a la escuela vamos a aprender aquello que no enseñan en los demás sitios". (Savater, 1997: 59)

"¿Hay algo más patéticamente superfluo que los esfuerzos de algunos adultos por enseñar a los niños a jugar a las canicas, al escondite o con soldaditos como si los compañeros de juegos no les bastaran para esos intereses docentes?" (Savater, 1997: 27)


Aquest text m’ha cridat l’atenció, ja que, em sembla que el que diu és discutible i per tant jo el consideraria no educatiu. Açò és degut a que al llegir-lo m’ha recordat una etapa de la meua vida quan era menut, que explica perquè és per a mi discutible aquest text. En aquesta etapa a la que m’estic referint, jo tindria uns 8 anys en 3er de primària. Una etapa en la que ja començaven a aparèixer pel poble les primeres tecnologies per als xiquets (Game Boy, Play Station, començaven a aparèixer els ordinadors i els videojocs a casa...) va ser en aquesta etapa quan el meu pare em va ensenyar a jugar als escacs, m’ho va presentar com un joc per a entretindrem i divertir-me i no com una cosa en la que tenia la necessitat de pensar exageradament i necessitara d’una gran capacitat mental. Aquest joc em va sorprendre, era diferent a tot el que havia jugat avanç i va fer que tots els dies vullgues jugar, fins al punt que vaig ensenyar als meus companys de classe a jugar també i la reacció va ser la mateixa; tots els dies jugàvem a classe i alguns fins i tot s’apuntaren a acadèmies d’escacs. 
Amb aquesta anècdota el que vull explicar és que per a mi els extractes que he presentat avanç de Savater no son educatius perquè com en el meu cas, per a que un xiquet aprenga a jugar a alguns jocs tal vegada ha de ser un pare o un adult el que li ensenye, encara que una vegada fet açò ja siguen els mateixos xiquets qui s’ensenyen entre ells. En el meu cas foren els escacs primer, en altres casos poden haver sigut altres jocs. Per exemple, més avant també fou mon pare qui em va ensenyar a jugar a la trompa que es va ficar de moda al meu poble durant uns anys, i és que cada generació juga d’una manera i sempre es poden aprendre jocs diferents i tal vegada més divertits, sense contar que avui en dia si els pares no tenen un poc d’iniciativa per a que els xiquets s’interessen per alguns jocs més tradicionals, aquests es passaran el dia embovats cara la “caixa tonta” enterrant així sota un mar de programació basura i violència tota la seva imaginació.


dimarts, 31 de març de 2015

LA SETMANA PENNAC

Aquesta setmana l’hem anomenat en classe d’Educació del Moviment, la setmana Pennac. Açò és degut a que hem llegit el seu llibre “Mal de Escuela” i hem sigut avaluats sobre ell mitjançant un examen de tipus vertader i fals, totalment objectiu sobre el text. Per a fer açò, les preguntes del text anaven orientades a que sols saberen contestar-les aquells que s’havien llegit el llibre, ja que es preguntaven conceptes secundaris i no el principal significat del llibre; i a continuació unes activitats més subjectives que també s’avaluen, les quals consisteixen en realitzar algun tipus de representació a partir d’una part que ens haja agradat del text.

En aquest post el que vull és fer un comentari sobre el llibre en qüestió, explicant la meva opinió sobre ell i explicant les parts que més m’han agradat i allò  que m’han evocat.

“¿Otro libro sobre la escuela, pues?¿No parece que ya hay bastantes?
 ¡No sobre la escuela! Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de mañana….No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus daños colaterales .”

Amb aquestes paraules, explica Pennac l’objectiu amb que escriu aquest llibre. Crec que aquesta lectura no es pot explicar d’una millor manera, i sincerament, pel que a mi respecta, m’ha fet canviar completament el meu pensament i la meua opinió sobre aquells que ell anomena “zoquetes”. Jo no he sigut mai d’aquests, tal vegada un poc en castellà que no hi havia forma de no fer faltes d’ortografia, i de fet segueix fent-les... no obstant, jo solia ser dels que a la classe s’asseia a última fila i es dedicava a xarrar i deixar les activitats i l’estudi per a últim hora, tampoc és que estudiara poc, però el dia d’avanç em pegava una panxada que podríem categoritzar d’olímpica. Crec que sempre feia açò perquè tota la vida m’ha funcionat, sempre he tret de les millors notes amb aquest mètode i per tant no veia ningun argument per a canviar el meu estil. Ma mare sempre em deia que tard o prompte em pegaria la morrada, però aquesta no arribava i no va arribar fins al selectiu, quina catàstrofe va ser aquesta prova, i això que curiosament va ser de les poques vegades que he estudiat tot amb setmanes d’antelació i perfectament organitzat, encara que segurament el mal resultat no es deguera a açò. Amb aquesta història personal el que vull arribar a dir és que jo sempre havia pensat que els “zoquetes” que m’he anat trobant amb el pas dels cursos, tant per l’institut com per l’escola, no aprovaven i no entenien les coses, simplement perquè eren uns vagues i ni tan sols ho intentaven. Encara recorde els arguments que donàvem per a dir-los açò en l’institut:

-Com pot ser que nosaltres que anem al conservatori 4 dies a la setmana, que entrenem 2 h cada 2 dies i que pugam fer les activitats a casa, estudiar i aprovar l’examen; i tu que en tota la setmana sols has de fer allò que et manen a l’institut no ho pugues fer.

Ara m’he n’adone de que tal vegada aquest argument no era tant bo com nosaltres pensàvem, pot ser ells ho intentaren però per molt de temps que estigueren lluitant amb les assignatures no conseguiren comprendre-les. Encara que em costa un poc de creure que després de 2 hores en una activitat no foren capaços ni tan sols d’intentar-la.

D’altra banda volia assenyalar les dues parts que més m’han cridat l’atenció del llibre:

La primera es troba al capítol V: “Maximilien o el culpable ideal”, entre les pàgines 128-130. Aquesta és la part en la que Pennac explica a una classe com no son els professors qui menja el cap als alumnes, sinó la publicitat, les marques, etc. Aquesta part és una de les que més m’ha agradat perquè aquesta situació ha arribat fins a uns límits que ja ho vegem completament normal. De fet els xavals d’avui en dia quan parlen entre ells, no diuen “crec que vaig a comprar-me aquestes sabates” no, sinó que substitueixen el nom sabates per la marca d’aquestes (Nike, Adidas, Asics, New Balance...), de la mateixa manera que és totalment normal dir: “per al meu regal de nadal vull uns Calvin Klein” o inclús aquestes falles he començat a adonar-me’n com açò ja es dona a l’hora de demanar copes també. “Brugal amb Coca Cola” o “Tanqueray amb schweppes”. La llengua canvia, algunes paraules perden la seva propietat, deixen d’utilitzar-se mentre altres ocupen el seu lloc i açò és degut en part als anuncis, la televisió, etc. Com explica Pennac en aquest extracte del llibre.

La segona es troba al capítol II: “Devenir”, entre les pàgines 60-61. Aquesta és la part en la que Pennac recorda una guàrdia durant un examen en els seus anys com a professor, on troba un jove amb el full en blanc que furtant-li el seu bolígraf i la seva saboneta sens que Pennac se n’adonés, li explica al professor que el que realment vol ser ell és prestidigitador, i que açò l’avorreix. Aquest extracte del text em va sorprendre, així que la representació per a l’avaluació subjectiva de la lectura del llibre la realitzarem a partir d’aquesta part de la lectura per a així poder aprofundir en el tema. Recorde que al llegir aquesta part, es va obrir un gran debat en el meu interior:

 -és l’escola un instrument educador i per a orientar a la vegada en l’àmbit professional o l’únic objectiu és ser un instrument educador?

-Aquesta situació es donaria de la mateixa manera si aconseguirem implantar la Llei orgànica de la educació?


Aquest debat em va sorgir probablement degut a que feia poc que havia realitzat una entrada en aquest mateix blog que tractava un poc aquest tema. Si esteu interessats, podeu accedir a ella clicant ací.

dimecres, 4 de març de 2015

EDUCACIÓ. Un simple concepte? o algo més...

Què es educar? Què significa educació i com es diferència d’altres formes d’aprenentatge? Aquestes son algunes de les preguntes que s’han formulat avui a la sessió d’Educació del Moviment.

Com habitualment, aquestes son del tipus de preguntes que creus que saps la resposta, fins que et poses a reflexionar sobre ella i te’n adones que realment aquest concepte engloba un munt de concepcions i significats que, en primera instancia, no se t’havien passat per la ment.

És clar que l’educació no és un procés passiu, sinó que es tracta d’un procés en el que participen, tant els alumnes com els professors, de forma activa en un entorn que oferisca la possibilitat d’ensenyar i aprendre nous coneixements, valors, etc. O almenys açò és el que sempre m’havien dit a mi a l’escola, a casa o a l’institut. No obstant, ara me’n adone que l’educació és molt més complex que açò. Així que en un intent per aprofundir en el tema e intentar esclarir un poc en que consisteix aquest concepte, tant per a mi com per a aquells que esteu llegint açò i tampoc ho tingau clar, he cercat uns vídeos del TED (Technology, entertainment, Design), aquesta és una organització creada per a compartir idees molt interesants e innovadores “Ideas worth spreading”, és a dir, idees dignes de ser difoses.


El primer vídeo que vaig a compartir ací, és una conferència de Rita Pierson, professora durant 40 anys. En la seva xarrada, exposa una forma diferent d’entendre l’educació i la forma en que ho explica, a través d’experiències de la seva vida, ja siguen un poc còmiques amb els seus alumnes o més sentimentals a través de la història de la seva mare, li dona una força a la xarrada que personalment m’ha arribat endins i m’ha fet pensar.

Per a ella, educar és influenciar, és crear i establir relacions personals amb els alumnes, ja que per a que ells t’entenguen a tu, avanç has d’entendre’ls tu a ells. I com fer açò? Disculpar-se quant t’equivoques, seria un bon començament, una cosa que sembla simple però que si ens posem a pensar, a pocs mestres recordarem que deixaren el seu orgull a un costat per a disculpar-se en els moments en que no tenien raó; confiar, creure en els alumnes i donar-los el teu suport. Per tant, eixe llegat de relacions que es crea, que perdurarà en el temps i que serà el que realment marque un punt d’inflexió en la vida dels alumnes, és allò al que Rita considera educació i per tant, l’objectiu dels educadors.



Finalment, l’altre vídeo que vaig a compartir, es tracta d’una conferència de Sir Ken Robinson, continuant la famosa xarrada que va fer al TED l’any 2006, que com he pogut veure es troba en el blog de l’assignatura per a qui vullga aprofundir més: http://edmov.blogspot.com.es/2010/12/disembodiment-creativity-intelligence.html

Començant des de la seva forma de veure el mon dividit en dos:
  • ·         aquells que disfruten del seu treball i que no poden imaginar-se fent una altra cosa.
  • ·         Aquells que creuen que no tenen cap talent, i que es dediquen a alguna cosa que no els agrada, tractant durant tota la seva vida d’acostumar-se a aquesta situació. Aquella gent que viu la setmana pensant i esperant l’arribada del cap de setmana.

En aquesta xarrada, Ken Robinson exposa d’una manera un tant còmica però efectiva, com l’educació actual és un dels principals problemes que explica perquè la majoria de les persones es troben en la segon situació (segon punt explicat avanç). De la mateixa manera, proposa una solució; no una nova reforma, ell va més enllà i assegura la necessitat de reformar tota l’educació a partir d’uns nous fonaments i és que l’educació no hauria de estar sistematitzada i mecanitzada com si es tractés d’una màquina de manufactures, sinó que aquesta deuria ser una educació orgànica, una educació única i adaptada per a cada individu que l’ajudés a trobar el seu talent i la seva passió i d’aquesta manera, aconseguir que cadascú dedique la seva vida a una professió en la que trobe motivació i ganes.





Personalment, estic totalment d’acord amb Robinson. Pense que aquesta educació lineal, igual per a tots ens fa més mal que be, i és que aquesta és una de les principals causes de l’abandonament escolar; els estudiants deixen els estudis i l’escola perquè decideixen que el que fan allí no els servix per a res, alguns fins i tot arriben a odiar l’escola d’una forma insana i ho sé perquè he tingut companys així en la ESO. Així que crec que el problema està en el sistema educatiu que no aconsegueix fer aflorar els diferents talents dels alumnes, la qual cosa hauria de canviar, ja que com diu Robinson a la seva conferència: “human communities depends on a diversity of talent, not a singular conception of ability; and at a half of our challenges is to reconstruct that sense of ability and intelligence” és a dir, les comunitats humanes depenen d’una diversitat de talent i no d’una única concepció d’habilitat, per tant, el nostre objectiu i repte és reconstruir aquest sentit d’habilitat i intel·ligència.

dilluns, 2 de març de 2015

EXPOSICIÓ A FCAFE!

La classe d’avui en Educació del Moviment ha sigut totalment diferent a allò al que estem acostumats, ja que hem sigut totalment protagonistes de la classe. En aquesta sessió hem realitzat una exposició dels pòsters que havia fet cada grup relacionats amb l’assignatura, més concretament de les concepcions del cos i del moviment. A més hem hagut de puntuar a cadascun dels grups, inclosos nosaltres mateixos, així hem aconseguit interioritzar conceptes a través d'aquesta experiència que mai oblidarem.

A continuació, vaig a fer una recopilació de tots els treballs que s’han exposat a classe, fent alguna xicoteta reflexió personal dels que m’han semblat millors.

El grup 1, ens ha presentat el següent pòster: 

Aquest pòster és un dels que més m’ha agradat, principalment perquè és un collage molt conseguit, amb unes imatges que semblen extretes de revistes i amb un text molt sintetitzat que les explica i que es troba incrustat en la foto artísticament; sense oblidar que totes estan relacionades entre sí i que s’expliquen per sí mateix, a més de que en conjunt, expliquen clarament el significat del pòster: No en tots els llocs del mon ser gros està mal vist, de la mateixa manera que no sempre ha existit aquest ideal de bellesa, el qual no és compartit per totes les persones de la mateixa manera.

El grup 2, ha presentat: 


El grup 3, ha presentat: 


Aquest pense que és un dels millors, ja que ha aconseguit captar l’atenció de tota la classe instantàniament, al mateix temps que explicar el seu significat sols amb una simple mirada i que sens dubte es tracta d’un tema d’interés actual i amb prou controvèrsia: l’evolució de les peces de roba íntimes de les dones en les últimes dècades i el que açò significa en relació amb l’evolució de la concepció corporal tant del seu cos per a elles com la concepció d’aquest per als demés. 

El grup 4, ha realitzat el següent: 


El grup 5 ha presentat aquest pòster: 


El meu grup (6) hem realitzat el següent treball, que explicaré en una entrada diferent.


El grup 7 presentava el següent treball: 


El grup 8 ha dut a terme la següent presentació: 


El grup 9 ha realitzat aquest pòster: 


El grup 10 presenta aquest treball


Aquest és un altre dels que m’ha agradat, sobretot per l’impacte que m’ha provocat. Un impacte que pense que els creadors del pòster buscaven per a aconseguir explicar aquest treball i és que la Barbie ha sigut el model a seguir en moltes cultures per a als cossos especulars, com es veu il·lustrat en les fotos de homes i dones totalment operats per a tractar de parèixer-se, tant a Barbie en les dones com a Kent en els homes i resulta interessant que després de 50 anys aquest model comence a decréixer.

El grup 11 realitzava el següent pòster: 




Aquest és l'últim que comentaré, es tracta d’un altre que m’ha semblat interessant, sobre tot per la seva originalitat, diferent a tots els demés i per supost per la gran feina que deu d’haver sigut dibuixar i pintar tot aquest llibret a mà. D’altra banda m’ha semblat encertada la presentació escollida per al tema, ja que així es veia clarament en cada dibuix de cada pàgina, la diferència entre el cas d’una xiqueta i de l’altra, al temps que feia reflexionar al lector orientant-lo i ajudant-lo cap a la resposta i els conceptes buscats.


El grup 12 ha presentat aquest treball:


El grup 13 ha dut a terme aquesta presentació: 


El grup 14 ha presentat aquest pòster:


El grup 15 realitzava aquest pòster:


Finalment, el grup 16 presentava aquest pòster:




dilluns, 16 de febrer de 2015

The Body's Problems with Illness

Al finalitzar l’última classe d’Educació del moviment, on s’explicà la concepció monista del cos i es va tractar de respondre a la pregunta: Com es dona la nostra presència corporal en el mon? El professor, per a una millor comprensió de l’explicació, va recomanar la lectura del capítol 2, “The Body’s Problems with Illness”, del llibre: “Frank, A. (1995). The Wounded storyteller. Body, illness and ethics. Chicago. The University of Chicago Press.”

A continuació, tractaré d’expressar algunes idees personals sobre les parts del text que m’han semblat més interesants o més curioses, junt  amb la meva opinió sobre el text en qüestió.

Resulta molt complicat intentar explicar aquest text, ja que conté una immensa quantitat d’informació amb molts conceptes i vocabulari bastant complex i nou. Per a mi aquest text m’ha suposat una forma totalment diferent d’entendre les malalties, intentant escoltar i analitzar les històries que el cos conta mitjançant el seu llenguatge de símptomes, evitant reduir el cos a una “cosa”, un objecte propi de les diferents cultures que cal descriure i començant a entendre’l amb l’estreta relació que te amb la vida i la cultura. Com diu l’autor: “Bodily symptoms are the infolding of cultural traumes into the body” amb açò ens diu que el cos és una mena de memòria viscuda, formada per les experiències acumulades i per tant, a través d’ell s’expressen els símptomes del sofriment social amb el temps, l’evolució que es dona incessablement, etc. A més, el text també s’ocupa dels distints problemes als que les persones s’enfronten durant les malalties, depenent de la forma en que estem al món: sent cos o sent en el cos; conceptes que s’escriuen molt similars però que es troben separats per un mon; Problemes que segons l’autor (“These problems [...] are general body problems. One way or another everyone has been resolving---if never finally “solving”---these problems throghout her life”) enfrontem e intentem solucionar al llarg de la nostra vida.

Aquests problemes corporals: “The problema of control”, “Body-Relatedness”, “Other-relatedness” i “Desire”, han sigut explicats en classe i s’expliquen detalladament en el text. Com sabem cadascun d’aquests problemes te el seu “continua” (paraula utilitzada per l’autor per expressar la gamma de possibles respostes amb les que el cos pot reaccionar a cada problema) de manera que, per exemple, en el problema de control, aquest “contínuum” va des de la predictibilitat fins a la contingència i així amb la resta de problemes. M’agradaria afegir un incís ací d’una cosa que m’ha semblat interesant i és que per desgràcia la contingència és estigmatitzant, és a dir, que la pèrdua del control sobre el cos, com la incontinència, suposa un rebuig social, encara que aquest siga degut a una malaltia, de manera que les persones amb incontinència tracten d’ocultar-ho, quan açò deuria ser tractat com una cosa normal, ningú és capaç de controlar els nostres cossos per complet.

Tornant al tema, Frank basant-se en aquests problemes i cadascun dels seus “contínuum”, crea 4 ideals teòrics de ser cos: “The disciplined body”, “The mirroring body”, “The dominating body” i “The comunicative body”, els quals no seran exclusius, sinó estratificats, per tant, una mateixa persona els pot tenir tots però solament algun d’ells pot dominar sobre els demés en cada moment.
Amb aquests 4 ideals, l’autor tracta d’explicar les preferències amb les que actuen les persones com a cossos, quan aquests sofreixen una malaltia que els produeix una pèrdua del domini del propi cos. Per exemple, el cos dominant, quant observa que no és capaç de controlar-se a si mateix, tracta de sotmetre a altres cossos al seu domini. Així cada cos diferent actuaria d’una forma diferent, buscant evitar una part o una altra d’aquesta pèrdua de control sobre el cos. Cal mencionar que Frank, crea un dels 4 cossos, “The comunicative body”, com aquella forma de ser cos que seria perfecta èticament, aquella a la que s’ha d’aspirar, és a dir, un cos idealitzat. Aquest acceptaria la contingència com a part fonamental de la vida, estaria completament associat amb ell mateix “The communicative body understands that the body-self exists as a unity, with its two parts not only interdependent but inextricable”; a més aquest cos seria “dyadic” seria un cos i existiria per als altres, de manera que aleshores produiria també desig, un desig que consistiria en la necessitat d’alleujar el sofriment d’altres (sentit de l’obligació).

He explicat aquest últim més profundament, ja que em sembla una de les parts més importants per a l’ètica del cos que busca en aquest capítol del llibre, ja que, son les finalitats que ha de buscar un cos per a actuar èticament.

Volia assenyalar una altra de les coses que m’han semblat molt interessants i ha sigut que pràcticament tota la teoria del capítol es troba acompanyada d’exemples reals, des del meu punt de vista aquesta forma d’explicar ajuda molt a la comprensió del text. Un dels exemples que més m’ha cridat l’atenció, és aquell que trobem a l’explicació del cos dominant, en el qual Carole E. Andersen, conta la història dels anys en els que el seu home ,Dick, estava morint de leucèmia. Carol va observar que en totes les històries que es conten sobre la mort d’un ser volgut, aquest sempre es descrit com algú savi i valent, però aleshores ella afirma “Their tales tell only one side of the story”, és a dir, Carol assegura que açò és solament una part de la història, corresponent a aquells últims mesos on la mort és imminent, no obstant, fins a arribar a aquest moment, la persona tracta de controlar als demés, de subordinar-los al seu control a causa de que ell no és capaç de controlar el seu propi cos. En el cas de Carol, amb el diagnòstic de leucèmia del seu home, aquest va augmentar abusivament el control emocional sobre ella, utilitzant paraules dolentes i tractant de sotmetre-la; fins al punt de que els amics recomanaven a Carol deixar al seu home. Aquest m’ha semblat un dels millors exemples del text, ja que després de llegir-lo, havia aconseguit ràpidament el seu objectiu: que jo pogués entendre de forma clara i concisa el text i a més, donar-li veracitat a la teoria. A més de que mentre anava llegint-lo me’n anava adonant de que realment ningú és capaç de contar mai la part mala de la història d’algú que ha anat morint poc a poc, aquests sempre acaben idealitzats; sense contar que m’ha recordat per complet a ma tia, la qual du molts anys cuidant de sa mare de ara 95 anys, que no la deixa pràcticament ni eixir de casa durant més de 15 min.

En conclusió, la lectura d’aquest capítol del llibre m’ha resultat un poc complexa per la quantitat de nou vocabulari com he dit al principi i també perquè el contingut és un poc filosòfic i no estic acostumat a llegir aquests tipus de texts en anglés. No obstant, ha sigut una lectura molt útil, que ajuda en gran mesura a entendre aquesta part del temari de Educació del Moviment i que recomane a tothom, ja que, per a mi és una forma de pensar totalment diferent e innovadora.

Esper que us haja agradat el post i gràcies per llegir-lo.