dimecres, 22 d’abril de 2015

EL MOVIMENT (NO) ÉS EDUCATIU?

En l’última pràctica d’Educació del Moviment, se’ns ha plantejat la idea de realitzar un díptic que tracte de diferenciar quins textos ens pareixen educatius i quins no educatius des del punt de vista del moviment.

Aquesta pràctica m’ha resultat un poc estranya al principi, tal vegada massa subjectiva i un poc complicada de fer, ja que com al llarg del curs hem anat veient, allò que es considera educatiu és un camp molt ampli i amb una gran diversitat d’opinions al respecte; amb això vull dir que intentar classificar textos d’autors coneguts com son Arnold o Savater en educatius o no, em sembla complicat supose que perquè no dispose dels coneixements suficients ni conec els criteris corresponents per a poder avaluar si es poden considerar educatius o no aquests texts.
Dit açò, voldria assenyalar la meva opinió respecte a un dels texts de Savater que es troben al blog de l’assignatura:

"La misma idea de ir a la escuela a jugar es disparatada (…). A jugar y a las cosas que vienen jugando aprendemos solos o con ayuda de amiguetes: a la escuela vamos a aprender aquello que no enseñan en los demás sitios". (Savater, 1997: 59)

"¿Hay algo más patéticamente superfluo que los esfuerzos de algunos adultos por enseñar a los niños a jugar a las canicas, al escondite o con soldaditos como si los compañeros de juegos no les bastaran para esos intereses docentes?" (Savater, 1997: 27)


Aquest text m’ha cridat l’atenció, ja que, em sembla que el que diu és discutible i per tant jo el consideraria no educatiu. Açò és degut a que al llegir-lo m’ha recordat una etapa de la meua vida quan era menut, que explica perquè és per a mi discutible aquest text. En aquesta etapa a la que m’estic referint, jo tindria uns 8 anys en 3er de primària. Una etapa en la que ja començaven a aparèixer pel poble les primeres tecnologies per als xiquets (Game Boy, Play Station, començaven a aparèixer els ordinadors i els videojocs a casa...) va ser en aquesta etapa quan el meu pare em va ensenyar a jugar als escacs, m’ho va presentar com un joc per a entretindrem i divertir-me i no com una cosa en la que tenia la necessitat de pensar exageradament i necessitara d’una gran capacitat mental. Aquest joc em va sorprendre, era diferent a tot el que havia jugat avanç i va fer que tots els dies vullgues jugar, fins al punt que vaig ensenyar als meus companys de classe a jugar també i la reacció va ser la mateixa; tots els dies jugàvem a classe i alguns fins i tot s’apuntaren a acadèmies d’escacs. 
Amb aquesta anècdota el que vull explicar és que per a mi els extractes que he presentat avanç de Savater no son educatius perquè com en el meu cas, per a que un xiquet aprenga a jugar a alguns jocs tal vegada ha de ser un pare o un adult el que li ensenye, encara que una vegada fet açò ja siguen els mateixos xiquets qui s’ensenyen entre ells. En el meu cas foren els escacs primer, en altres casos poden haver sigut altres jocs. Per exemple, més avant també fou mon pare qui em va ensenyar a jugar a la trompa que es va ficar de moda al meu poble durant uns anys, i és que cada generació juga d’una manera i sempre es poden aprendre jocs diferents i tal vegada més divertits, sense contar que avui en dia si els pares no tenen un poc d’iniciativa per a que els xiquets s’interessen per alguns jocs més tradicionals, aquests es passaran el dia embovats cara la “caixa tonta” enterrant així sota un mar de programació basura i violència tota la seva imaginació.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada