dilluns, 16 de febrer de 2015

The Body's Problems with Illness

Al finalitzar l’última classe d’Educació del moviment, on s’explicà la concepció monista del cos i es va tractar de respondre a la pregunta: Com es dona la nostra presència corporal en el mon? El professor, per a una millor comprensió de l’explicació, va recomanar la lectura del capítol 2, “The Body’s Problems with Illness”, del llibre: “Frank, A. (1995). The Wounded storyteller. Body, illness and ethics. Chicago. The University of Chicago Press.”

A continuació, tractaré d’expressar algunes idees personals sobre les parts del text que m’han semblat més interesants o més curioses, junt  amb la meva opinió sobre el text en qüestió.

Resulta molt complicat intentar explicar aquest text, ja que conté una immensa quantitat d’informació amb molts conceptes i vocabulari bastant complex i nou. Per a mi aquest text m’ha suposat una forma totalment diferent d’entendre les malalties, intentant escoltar i analitzar les històries que el cos conta mitjançant el seu llenguatge de símptomes, evitant reduir el cos a una “cosa”, un objecte propi de les diferents cultures que cal descriure i començant a entendre’l amb l’estreta relació que te amb la vida i la cultura. Com diu l’autor: “Bodily symptoms are the infolding of cultural traumes into the body” amb açò ens diu que el cos és una mena de memòria viscuda, formada per les experiències acumulades i per tant, a través d’ell s’expressen els símptomes del sofriment social amb el temps, l’evolució que es dona incessablement, etc. A més, el text també s’ocupa dels distints problemes als que les persones s’enfronten durant les malalties, depenent de la forma en que estem al món: sent cos o sent en el cos; conceptes que s’escriuen molt similars però que es troben separats per un mon; Problemes que segons l’autor (“These problems [...] are general body problems. One way or another everyone has been resolving---if never finally “solving”---these problems throghout her life”) enfrontem e intentem solucionar al llarg de la nostra vida.

Aquests problemes corporals: “The problema of control”, “Body-Relatedness”, “Other-relatedness” i “Desire”, han sigut explicats en classe i s’expliquen detalladament en el text. Com sabem cadascun d’aquests problemes te el seu “continua” (paraula utilitzada per l’autor per expressar la gamma de possibles respostes amb les que el cos pot reaccionar a cada problema) de manera que, per exemple, en el problema de control, aquest “contínuum” va des de la predictibilitat fins a la contingència i així amb la resta de problemes. M’agradaria afegir un incís ací d’una cosa que m’ha semblat interesant i és que per desgràcia la contingència és estigmatitzant, és a dir, que la pèrdua del control sobre el cos, com la incontinència, suposa un rebuig social, encara que aquest siga degut a una malaltia, de manera que les persones amb incontinència tracten d’ocultar-ho, quan açò deuria ser tractat com una cosa normal, ningú és capaç de controlar els nostres cossos per complet.

Tornant al tema, Frank basant-se en aquests problemes i cadascun dels seus “contínuum”, crea 4 ideals teòrics de ser cos: “The disciplined body”, “The mirroring body”, “The dominating body” i “The comunicative body”, els quals no seran exclusius, sinó estratificats, per tant, una mateixa persona els pot tenir tots però solament algun d’ells pot dominar sobre els demés en cada moment.
Amb aquests 4 ideals, l’autor tracta d’explicar les preferències amb les que actuen les persones com a cossos, quan aquests sofreixen una malaltia que els produeix una pèrdua del domini del propi cos. Per exemple, el cos dominant, quant observa que no és capaç de controlar-se a si mateix, tracta de sotmetre a altres cossos al seu domini. Així cada cos diferent actuaria d’una forma diferent, buscant evitar una part o una altra d’aquesta pèrdua de control sobre el cos. Cal mencionar que Frank, crea un dels 4 cossos, “The comunicative body”, com aquella forma de ser cos que seria perfecta èticament, aquella a la que s’ha d’aspirar, és a dir, un cos idealitzat. Aquest acceptaria la contingència com a part fonamental de la vida, estaria completament associat amb ell mateix “The communicative body understands that the body-self exists as a unity, with its two parts not only interdependent but inextricable”; a més aquest cos seria “dyadic” seria un cos i existiria per als altres, de manera que aleshores produiria també desig, un desig que consistiria en la necessitat d’alleujar el sofriment d’altres (sentit de l’obligació).

He explicat aquest últim més profundament, ja que em sembla una de les parts més importants per a l’ètica del cos que busca en aquest capítol del llibre, ja que, son les finalitats que ha de buscar un cos per a actuar èticament.

Volia assenyalar una altra de les coses que m’han semblat molt interessants i ha sigut que pràcticament tota la teoria del capítol es troba acompanyada d’exemples reals, des del meu punt de vista aquesta forma d’explicar ajuda molt a la comprensió del text. Un dels exemples que més m’ha cridat l’atenció, és aquell que trobem a l’explicació del cos dominant, en el qual Carole E. Andersen, conta la història dels anys en els que el seu home ,Dick, estava morint de leucèmia. Carol va observar que en totes les històries que es conten sobre la mort d’un ser volgut, aquest sempre es descrit com algú savi i valent, però aleshores ella afirma “Their tales tell only one side of the story”, és a dir, Carol assegura que açò és solament una part de la història, corresponent a aquells últims mesos on la mort és imminent, no obstant, fins a arribar a aquest moment, la persona tracta de controlar als demés, de subordinar-los al seu control a causa de que ell no és capaç de controlar el seu propi cos. En el cas de Carol, amb el diagnòstic de leucèmia del seu home, aquest va augmentar abusivament el control emocional sobre ella, utilitzant paraules dolentes i tractant de sotmetre-la; fins al punt de que els amics recomanaven a Carol deixar al seu home. Aquest m’ha semblat un dels millors exemples del text, ja que després de llegir-lo, havia aconseguit ràpidament el seu objectiu: que jo pogués entendre de forma clara i concisa el text i a més, donar-li veracitat a la teoria. A més de que mentre anava llegint-lo me’n anava adonant de que realment ningú és capaç de contar mai la part mala de la història d’algú que ha anat morint poc a poc, aquests sempre acaben idealitzats; sense contar que m’ha recordat per complet a ma tia, la qual du molts anys cuidant de sa mare de ara 95 anys, que no la deixa pràcticament ni eixir de casa durant més de 15 min.

En conclusió, la lectura d’aquest capítol del llibre m’ha resultat un poc complexa per la quantitat de nou vocabulari com he dit al principi i també perquè el contingut és un poc filosòfic i no estic acostumat a llegir aquests tipus de texts en anglés. No obstant, ha sigut una lectura molt útil, que ajuda en gran mesura a entendre aquesta part del temari de Educació del Moviment i que recomane a tothom, ja que, per a mi és una forma de pensar totalment diferent e innovadora.

Esper que us haja agradat el post i gràcies per llegir-lo.

1 comentari:

  1. Apreder cuesta. Y cuanod lo explicas de manera tan sencill algo tan complejo, és síntoma de que lo has asimiliado. Me gusta especialment como algo tan "filososófico" te recuerda a tu tía. Bravo por ella y por tu explicación!

    ResponElimina