dimarts, 9 de juny de 2015

DECÀLEG EDUCATIU...! I TÚ, QUE FARIES?

Aquest post segurament serà l’últim que faré, almenys l’últim que faré en aquest curs 2014-2015. Així volia acomiadar-me amb una reflexió que englobara un poc tot el curs i que anara dirigida a un dels objectius de l’assignatura més importants, aprendre a educar i com fer-ho.

Bé doncs, dit açò, em dispose a fer una última activitat que va recomanar el professor de Educació del Moviment i que em va semblar bastant interessant; es tracta de realitzar un decàleg on expresse les 10 coses que jo com a professor, ja siga de Educació Física o de qualsevol altra assignatura, estarien sempre presents a les meves classes. A partir d’ací, he decidit que en aquestes 10 idees més importants per a mi, no sols hi hauran coses que faria, sinó també aquelles que no faria mai i per a realitzar açò, em basaré en la meva experiència com a alumne durant al voltant de 15 anys, fixant-me en allò que em feia acostar-me cap als objectius de l’assignatura i cap al professor i allò que em duia a pensar tot el contrari.

1.       Una de les coses que em sembla més important i que significa un punt d’inflexió en l’atenció i la motivació que tindran els alumnes al llarg del tema, serà, en la meva opinió, com el presentes. Pense que en el primer dia tant de l’assignatura en sí, com del començament i presentació de cada tema, la classe es converteix en un escaparat on el professor ha d’intentar vendre l’assignatura als alumnes, fer-los sentir que aquesta serà important, serà útil per a ells i els servirà en un futur pròxim. Açò, em sembla una part molt important perquè recorde aquelles assignatures al institut on el primer dia de classe, el professor ja ens deia tan tranquil·lament: -Açò no va a servir-vos de res, però s’ha de donar, així que s’ho teniu que estudiar.
El professor diu açò i ell pot sentir que així els alumnes el consideraran més guai; és l’única explicació possible que veig, eixa o que el professor tinga un mal dia. Però, aquesta afirmació per als alumnes és una desmotivació total i a més, es converteix en la primera excusa per a justificar el suspendre i no treballar en eixa assignatura.

2.       Una altra cosa que també m’agradaria fer és donar les mateixes oportunitats de ser protagonistes en l’assignatura a tots, de treballar, de corregir exercicis, d’intervenir en la classe en general. Recorde en 3er de primària, la meva classe era una de les millors del col·legi, pràcticament tots aprovaven totes les assignatures a la primera i tots érem alumnes estudiosos, que pareix una tonteria dir açò en 3er de primària, però en el meu poble en cada classe de 16 alumnes, eren tan sols 5 o 6 els que aconseguien aprovar tot; de manera que, nosaltres érem l’excepció. Al poc de temps, una alumna del curs superior va repetir i es va posar amb nosaltres a classe, així que quina cregueu que va ser la solució del nostre tutor per a que aquesta alumna no trastoqués el funcionament de la classe? Simplement va decidir ficar-la sola al final de la classe, sense ningú prop d’ella per a que no molestara o influenciés a ningú. Aquestes son les coses que jo sempre tractaria d’evitar, tractaria de motivar-la, que s’integrara a la classe i entrara en la dinàmica de grup que en ella hi havia.

3.       Tampoc oblidaria crear relacions amb els meus alumnes, no relacions normals, sinó relacions com diu Rita Piersons a la seva conferència del TED, que ja he mencionat altres vegades i que podeu veure a un post anterior: L'EDUCACIÓ, un simple concepte? o algo més... Tractaria de crear relacions amb els meus alumnes, relacions que perduren amb el temps i que els influeixen per a seguir estudiant i que seguisquen intentant convertir-se en allò que sempre han volgut. Com faria açò? intentaria inculcar-los valors educatius com el respecte, la igualtat, el compromís pel treball i per a açò tractaria de que em prengueren com a exemple a seguir, ja que si vols que ells t’entenguen i que aprenguen de tu, has de començar per entendre’ls tu a ells i comportar-te tu com vols que ells es comporten; així tractaria de mantindre una bona relació amb tots els alumnes, però no sols açò, em disculparia pels meus errors i així intentaria no sols que obtingueren nous coneixements, sinó també educació.

4.       Relacionat amb els anteriors està tenir els paràmetres d’avaluació clars, tant per als alumnes com per a mi, poder demostrar als alumnes que el seu esforç te recompensa i evitar així que es desmotiven. Sempre recordaré una de les meves professores a 1er de Batxiller, el típic cas de corregir segons el nom de l’alumne que ha fet el treball o l’examen, però aquesta vegada molt més exagerat; fins al punt d’entregar-li la mateixa redacció dos alumnes diferents (un amb un currículum d’excel·lent i l’altre de 6) i que la redacció tinga dos notes diferents, però amb una diferència de 2 a 3 punts. Açò, que no sols es donava en els treballs, sinó també en els exàmens provocava el desinterés en els alumnes, que decidien fer els treballs “arreu” pràcticament copiar-pegar, ja que anaven a tenir la mateixa nota.
Volia dir ací, per a que vegeu que aquest succés no te res que vore en problemes amb eixa professora o rencor cap a ella, que en tots els exàmens amb aquesta professora tinc un excel·lent, absolutament en tots, inclosos aquells que no m’havien eixit massa be.

5.       Donaria el meu suport social als xiquets que ho necessitaren, em preocuparia per la situació individual de cadascun i com pot aquesta afectar als seus estudis i a la seua educació. Pense que aquesta és una de les coses més importants que ha de fer un professor i una de les que més s’oblida, ja que suposa molt de treball  i moltes vegades conflictes. Així i tot, opine que si no crees una relació amb els alumnes i els entens, és impossible que ells t’entenguen a tu o que et respecten. Seguint açò, sempre eren els professors que venien a classe i sen anaven igual que havien vingut els que els alumnes prenien avorrits, mentre que aquells alumnes que trencaven el gel amb alguna broma, que feien alguna pregunta sobre com anaven les notes avanç  de començar les classes, els que aconseguien un major respecte i atenció.

6.       Intentaria ser totalment actiu durant tota la classe, no deixaria que els meus alumnes desconectaren la seva ment en cap moment. Per a açò em base en el meu professor de física en 4rt de la ESO, ell era l’únic que aconseguia que tots els alumnes estiguérem atenent durant els 50 minuts de la sessió, per a aconseguir esta difícil tasca el que feia era preparar-se les classes a la perfecció, intentant previndre les possibles preguntes i dubtes, i així aconseguir una classe totalment dinàmica; a més no ens donava apunts de l’assignatura, sinó que durant tota la classe havíem d’apuntar el que ell anava diguen, així aconseguia que l’alumnat estiguera actiu i no tinguera temps de pensar en el temps que faltava encara per a que s’acabés la classe, que era una de les coses més habituals en totes les altres assignatures. Finalment i una de les coses que més ens agradava als alumnes era que per a explicar els conceptes de la física, els integrava en aspectes de la vida quotidiana que ens facilitaven molt l’aprenentatge. Per exemple, solia explicar-ho mitjançant exemples en els deports, ja que en el nostre grup érem tots xics i quasi tots esportistes. Aquest va ser un dels millors mestres que he tingut i va aconseguir que els alumnes no avorriren l’assignatura, sinó tot al contrari, que la preferiren. Per aquests motius m’agradaria a les meves classes agafar alguns dels seus mètodes i fer-los propis.

7.       Un poc relacionat amb l’anterior, vindria fer classes sempre diferents. Per a fer açò intentaria aplicar a les classes els anomenats mètodes d’entrenament esportiu diferencial. Amb aquest el que intentaria seria donar als alumnes al llarg de la classe estímuls continus i contínuament diferents, provocant caos controlats i així adaptacions continues a aquests. D’aquesta manera intentaria aconseguir que no es feren monòtones les classes: eixes típiques classes en les que el professor arribava, s’asseia, preguntava per on ens havíem quedat l’última sessió i a continuació es ficava a parlar i parlar durant 45 minuts... aleshores sonava la campana i tots a casa sense res més que 1 hora de la nostra vida perduda.
Un exemple del que vull dir en aquest punt 6 seria, tal vegada el que férem a aquesta assignatura, proposar la avaluació d’alguns temaris mitjançant treballs o grups cooperatius; deixant que els alumne treballen a classe, pregunten els dubtes entre sí, etc.

8.       Una altra de les coses que m’agradaria recuperar i que ja no es fan, són les trobades esportives; aquestes es basen en jornades de competicions de una gran varietat d’esports entre col·legis de la zona. Recorde quan estava a primària, aquestes xicotetes competicions aconseguien unir a tota la classe, ajudar-se uns a altres ja que l’equip era tota la classe. Aquests esdeveniments pense que son claus per a la socialització tant esportiva en les primeres etapes, com general. A més era una motivació més que ajudava als alumnes que no disfrutaven de l’educació física o que no els agradava, a practicar els diferents esports que s’anaven a donar en la trobada, de manera que moltes vegades es trobaven amb algun esport, poc practicat o conegut normalment entre xiquets a eixes edats, que li agradava, que el feia disfrutar i que amb el temps acabaven practicant-lo de forma extraescolar.

9.       Procuraria sempre donar feedbacks i suports positius als meus alumnes, sempre de forma controlada, sense abusar. Però ho faria tant a aquells alumnes més excel·lents per a motivar-los i que segueixen treballant igual; com als menys bons, que tal vegada son els que més ho necessiten per a adonar-se’n que no son uns més del muntó i que el seu treball si que es valora, encara que ells no ho creguen.

10.   Finalment hi ha algo que m’agradaria comprovar i és que estudiant psicologia he vist que el millor líder i entrenador es aquell que regula la quantitat de feedbacks positius cap als seus esportistes, que dona autonomia als jugadors, que evita els càstigs deguts als errors donant així més importància a les explicacions de com evitar aquests. Així, els entrenadors que feien açò aconseguien un menor nombre de conflictes, major diversió, cohesió i compromís amb l’equip que finalment es traduïa en millors resultats i menor nombre d’abandonaments esportius. m’agradaria saber si açò és aplicable o almenys es pot extrapolar a les conductes de classe. Açò és sols una hipòtesi no m’he pogut documentar i informar molt i no se si tal vegada ja s’ha intentat o hi han teories que ho milloren però per ací començaria jo a intentar canviar la forma d’educar.



Així i amb aquest decàleg educatiu m’acomiade del curs i done pas a l’estiu. Espere que us agrade el meu blog i us anime a comentar sempre que vulgau. Gràcies a tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada