DECÀLEG EDUCATIU...! I TÚ, QUE FARIES?

Aquest post segurament serà l’últim que faré, almenys l’últim que faré en aquest curs 2014-2015. Així volia acomiadar-me amb una reflexió que englobara un poc tot el curs i que anara dirigida a un dels objectius de l’assignatura més importants, aprendre a educar i com fer-ho.

Bé doncs, dit açò, em dispose a fer una última activitat que va recomanar el professor de Educació del Moviment i que em va semblar bastant interessant; es tracta de realitzar un decàleg on expresse les 10 coses que jo com a professor, ja siga de Educació Física o de qualsevol altra assignatura, estarien sempre presents a les meves classes. A partir d’ací, he decidit que en aquestes 10 idees més importants per a mi, no sols hi hauran coses que faria, sinó també aquelles que no faria mai i per a realitzar açò, em basaré en la meva experiència com a alumne durant al voltant de 15 anys, fixant-me en allò que em feia acostar-me cap als objectius de l’assignatura i cap al professor i allò que em duia a pensar tot el contrari.

1.       Una de les coses que em sembla més important i que significa un punt d’inflexió en l’atenció i la motivació que tindran els alumnes al llarg del tema, serà, en la meva opinió, com el presentes. Pense que en el primer dia tant de l’assignatura en sí, com del començament i presentació de cada tema, la classe es converteix en un escaparat on el professor ha d’intentar vendre l’assignatura als alumnes, fer-los sentir que aquesta serà important, serà útil per a ells i els servirà en un futur pròxim. Açò, em sembla una part molt important perquè recorde aquelles assignatures al institut on el primer dia de classe, el professor ja ens deia tan tranquil·lament: -Açò no va a servir-vos de res, però s’ha de donar, així que s’ho teniu que estudiar.

El professor diu açò i ell pot sentir que així els alumnes el consideraran més guai; és l’única explicació possible que veig, eixa o que el professor tinga un mal dia. Però, aquesta afirmació per als alumnes és una desmotivació total i a més, es converteix en la primera excusa per a justificar el suspendre i no treballar en eixa assignatura.

2.       Una altra cosa que també m’agradaria fer és donar les mateixes oportunitats de ser protagonistes en l’assignatura a tots, de treballar, de corregir exercicis, d’intervenir en la classe en general. Recorde en 3er de primària, la meva classe era una de les millors del col·legi, pràcticament tots aprovaven totes les assignatures a la primera i tots érem alumnes estudiosos, que pareix una tonteria dir açò en 3er de primària, però en el meu poble en cada classe de 16 alumnes, eren tan sols 5 o 6 els que aconseguien aprovar tot; de manera que, nosaltres érem l’excepció. Al poc de temps, una alumna del curs superior va repetir i es va posar amb nosaltres a classe, així que quina cregueu que va ser la solució del nostre tutor per a que aquesta alumna no trastoqués el funcionament de la classe? Simplement va decidir ficar-la sola al final de la classe, sense ningú prop d’ella per a que no molestara o influenciés a ningú. Aquestes son les coses que jo sempre tractaria d’evitar, tractaria de motivar-la, que s’integrara a la classe i entrara en la dinàmica de grup que en ella hi havia.

3.       Tampoc oblidaria crear relacions amb els meus alumnes, no relacions normals, sinó relacions com diu Rita Piersons a la seva conferència del TED, que ja he mencionat altres vegades i que podeu veure a un post anterior: L'EDUCACIÓ, un simple concepte? o algo més... Tractaria de crear relacions amb els meus alumnes, relacions que perduren amb el temps i que els influeixen per a seguir estudiant i que seguisquen intentant convertir-se en allò que sempre han volgut. Com faria açò? intentaria inculcar-los valors educatius com el respecte, la igualtat, el compromís pel treball i per a açò tractaria de que em prengueren com a exemple a seguir, ja que si vols que ells t’entenguen i que aprenguen de tu, has de començar per entendre’ls tu a ells i comportar-te tu com vols que ells es comporten; així tractaria de mantindre una bona relació amb tots els alumnes, però no sols açò, em disculparia pels meus errors i així intentaria no sols que obtingueren nous coneixements, sinó també educació.

4.       Relacionat amb els anteriors està tenir els paràmetres d’avaluació clars, tant per als alumnes com per a mi, poder demostrar als alumnes que el seu esforç te recompensa i evitar així que es desmotiven. Sempre recordaré una de les meves professores a 1er de Batxiller, el típic cas de corregir segons el nom de l’alumne que ha fet el treball o l’examen, però aquesta vegada molt més exagerat; fins al punt d’entregar-li la mateixa redacció dos alumnes diferents (un amb un currículum d’excel·lent i l’altre de 6) i que la redacció tinga dos notes diferents, però amb una diferència de 2 a 3 punts. Açò, que no sols es donava en els treballs, sinó també en els exàmens provocava el desinterés en els alumnes, que decidien fer els treballs “arreu” pràcticament copiar-pegar, ja que anaven a tenir la mateixa nota.

Volia dir ací, per a que vegeu que aquest succés no te res que vore en problemes amb eixa professora o rencor cap a ella, que en tots els exàmens amb aquesta professora tinc un excel·lent, absolutament en tots, inclosos aquells que no m’havien eixit massa be.

5.       Donaria el meu suport social als xiquets que ho necessitaren, em preocuparia per la situació individual de cadascun i com pot aquesta afectar als seus estudis i a la seua educació. Pense que aquesta és una de les coses més importants que ha de fer un professor i una de les que més s’oblida, ja que suposa molt de treball  i moltes vegades conflictes. Així i tot, opine que si no crees una relació amb els alumnes i els entens, és impossible que ells t’entenguen a tu o que et respecten. Seguint açò, sempre eren els professors que venien a classe i sen anaven igual que havien vingut els que els alumnes prenien avorrits, mentre que aquells alumnes que trencaven el gel amb alguna broma, que feien alguna pregunta sobre com anaven les notes avanç  de començar les classes, els que aconseguien un major respecte i atenció.

6.       Intentaria ser totalment actiu durant tota la classe, no deixaria que els meus alumnes desconectaren la seva ment en cap moment. Per a açò em base en el meu professor de física en 4rt de la ESO, ell era l’únic que aconseguia que tots els alumnes estiguérem atenent durant els 50 minuts de la sessió, per a aconseguir esta difícil tasca el que feia era preparar-se les classes a la perfecció, intentant previndre les possibles preguntes i dubtes, i així aconseguir una classe totalment dinàmica; a més no ens donava apunts de l’assignatura, sinó que durant tota la classe havíem d’apuntar el que ell anava diguen, així aconseguia que l’alumnat estiguera actiu i no tinguera temps de pensar en el temps que faltava encara per a que s’acabés la classe, que era una de les coses més habituals en totes les altres assignatures. Finalment i una de les coses que més ens agradava als alumnes era que per a explicar els conceptes de la física, els integrava en aspectes de la vida quotidiana que ens facilitaven molt l’aprenentatge. Per exemple, solia explicar-ho mitjançant exemples en els deports, ja que en el nostre grup érem tots xics i quasi tots esportistes. Aquest va ser un dels millors mestres que he tingut i va aconseguir que els alumnes no avorriren l’assignatura, sinó tot al contrari, que la preferiren. Per aquests motius m’agradaria a les meves classes agafar alguns dels seus mètodes i fer-los propis.

7.       Un poc relacionat amb l’anterior, vindria fer classes sempre diferents. Per a fer açò intentaria aplicar a les classes els anomenats mètodes d’entrenament esportiu diferencial. Amb aquest el que intentaria seria donar als alumnes al llarg de la classe estímuls continus i contínuament diferents, provocant caos controlats i així adaptacions continues a aquests. D’aquesta manera intentaria aconseguir que no es feren monòtones les classes: eixes típiques classes en les que el professor arribava, s’asseia, preguntava per on ens havíem quedat l’última sessió i a continuació es ficava a parlar i parlar durant 45 minuts... aleshores sonava la campana i tots a casa sense res més que 1 hora de la nostra vida perduda.

Un exemple del que vull dir en aquest punt 6 seria, tal vegada el que férem a aquesta assignatura, proposar la avaluació d’alguns temaris mitjançant treballs o grups cooperatius; deixant que els alumne treballen a classe, pregunten els dubtes entre sí, etc.

8.       Una altra de les coses que m’agradaria recuperar i que ja no es fan, són les trobades esportives; aquestes es basen en jornades de competicions de una gran varietat d’esports entre col·legis de la zona. Recorde quan estava a primària, aquestes xicotetes competicions aconseguien unir a tota la classe, ajudar-se uns a altres ja que l’equip era tota la classe. Aquests esdeveniments pense que son claus per a la socialització tant esportiva en les primeres etapes, com general. A més era una motivació més que ajudava als alumnes que no disfrutaven de l’educació física o que no els agradava, a practicar els diferents esports que s’anaven a donar en la trobada, de manera que moltes vegades es trobaven amb algun esport, poc practicat o conegut normalment entre xiquets a eixes edats, que li agradava, que el feia disfrutar i que amb el temps acabaven practicant-lo de forma extraescolar.

9.       Procuraria sempre donar feedbacks i suports positius als meus alumnes, sempre de forma controlada, sense abusar. Però ho faria tant a aquells alumnes més excel·lents per a motivar-los i que segueixen treballant igual; com als menys bons, que tal vegada son els que més ho necessiten per a adonar-se’n que no son uns més del muntó i que el seu treball si que es valora, encara que ells no ho creguen.

10.   Finalment hi ha algo que m’agradaria comprovar i és que estudiant psicologia he vist que el millor líder i entrenador es aquell que regula la quantitat de feedbacks positius cap als seus esportistes, que dona autonomia als jugadors, que evita els càstigs deguts als errors donant així més importància a les explicacions de com evitar aquests. Així, els entrenadors que feien açò aconseguien un menor nombre de conflictes, major diversió, cohesió i compromís amb l’equip que finalment es traduïa en millors resultats i menor nombre d’abandonaments esportius. m’agradaria saber si açò és aplicable o almenys es pot extrapolar a les conductes de classe. Açò és sols una hipòtesi no m’he pogut documentar i informar molt i no se si tal vegada ja s’ha intentat o hi han teories que ho milloren però per ací començaria jo a intentar canviar la forma d’educar.

Així i amb aquest decàleg educatiu m’acomiade del curs i done pas a l’estiu. Espere que us agrade el meu blog i us anime a comentar sempre que vulgau. Gràcies a tots.

L'Educació, el Moviment i Jo 2.0 : LA ESCALA ESCHERIANA

En l’última classe d’Educació del Moviment, el professor va proposar que tornarem a fer la que va ser la primera activitat del curs, en la que, avanç de cap tipus d’explicació sobre la teoria o sobre les finalitats de l’assignatura,  havíem de fer un dibuix titulat: L’educació, el moviment i jo. En aquest el que havíem de fer era dibuixar la primera cosa que ens vinguera a la ment i que estiguera relacionada amb aquest títol. Ací vos deixe el post que vaig realitzar sobre aquesta activitat fa ja quasi 4 mesos, sense cap tipus de concepció aportat pels continguts de l’assignatura: “L’educació, el moviment i jo” 

En aquest post el que vaig a fer és comparar el dibuix que vaig fer en aquella primera classe amb el que he fet en aquesta última, a la vegada que explicaré el perquè d’aquest dibuix i intentaré reflexionar sobre el canvi que s’ha produït.

Aquest és el dibuix que he realitzat aquesta vegada:

He de dir que des del primer moment en que el professor va proposar l’activitat jo ja sabia el que anava a dibuixar, el únic problema és que no tenia suficient temps amb els 5 minuts que teníem a classe, ja que és bastant complex de dibuixar i per tant, l’he hagut d'acabar a casa.

El dibuix bàsicament em representa a mi pujant per una escala construïda amb llibres apilats, la característica especial d’aquesta escala és que no s’acaba mai, és una mena d’il·lusió òptica. S’anomena “Escala Escheriana”; cercant per internet he trobat una on s’observa més clarament el concepte d’escala escheriana per si no es veu clar al meu dibuix.

No obstant aquesta no significa el que jo vull fer veure amb la meua. Al meu dibuix intente que l’educació és vega representada com un camí en el que mitjançant l’augment dels nostres coneixements, aconseguim poc a poc anar superant obstacles, amb l’afegit de que aquest camí no acaba mai, és infinit, és a dir, pense que el cultiu de la nostra educació comença quan naixem i no acaba fins que morim.

D’altra banda he de dir que açò no vol dir que ja no pense en el meu esport quant tracte d’establir una relació entre el moviment i l’educació en la meva vida. Per a mi, el karate m’ha fet ser qui soc, m’ha ensenyat els valors que pot transmetre el deport si aquest s’ensenya correctament i m’ha fet disciplinat i responsable, no obstant, açò seria un poc en un sentit més superficial, més a primera ullada; el que vull dir és que si reflexione un poc sobre les paraules del títol d’aquest dibuix, s'hem presenta aquesta relació entre el moviment i l’educació com un camí, una senda que l’individu escull i que és única per a ell.

Pense que després d’haver donat aquesta assignatura i després d’haver realitzat aquest blog he aprés a reflexionar d’una forma més profunda. Tal vegada he aprés el que diu Savater, tal vegada he aprés a pensar sobre el que pense, i si fora així, tal vegada hauria aconseguit pujar un escaló més en la meva escala escheriana.

AUTOAVALCUACIÓ = quin camí prefereixes, honestedat o hipocresia?

En aquest post em dispose a fer pública la meua autoavaluació, ja que, no l’he llegit a classe principalment perquè no em sent gens còmode parlant en públic; i sí, ja se que he de començar a millorar aquest aspecte que és indispensable per a la major part de les eixides que te la nostra carrera (educador, entrenador...). Afegir també que pensava com el meu company Paolo Fiarni, m’ha semblat que la meva autoavaluació era prou bàsica i similar a algunes de les primeres que hem sentit a classe, encara que és cert que jo m’he centrat més en aspectes com deixar d’alguna manera constància de tot l’esforç que he fet en allò que he fet be i igualment allò que podria millorar, però que encara així no semblava que valgués la pena llegir-la perquè no aportaria massa continguts nous per a debatre.

També volia comentar alguns aspectes que s’han donat a classe, per exemple el de que el professor havia tirat els exàmens del llibre de Pennac al fem. Sobre aquest tema dir que també va arribar a les meves orelles, inclús m’asseguraren que hi havia gent que ho havia vist, de manera que com era d’esperar em trobava completament indignat per aquest fet, ja que havia llegit el llibre dues vegades per tal de comprendre’l el millor possible i havia aconseguit una puntuació d’un 9 sobre 10, de manera que em semblava totalment fora de lloc que tot aquest esforç hagués acabat en la paperera. No obstant, sembla que açò ha quedat tot en un malentés.

Finalment i avanç d’exposar la meva redacció, comentar l’aspecte de la hipocresia, dir que aquesta a la meua forma de vore era d’esperar en una autoavaluació. La gent no es sent cómoda contant la veritat si aquesta no dona una bona imatge d'ells mateixs. Personalment Pense que quasi tots, jo m’incloc en aquest “quasi tots”, hem criticat alguna vegada les sessions d’aquesta assignatura i de moltes altres, jo per la meva part se que algunes vegades l’he posat verda al finalitzar algunes classes en les que he eixit sospirant i pensant: uff... no sé per a qué vinc, tinc el cap com un bombo! I després he defés que aquesta assignatura m’ha ajudat i m’ha ensenyat; per a mi, açò és hipocresia. Però si pense sobre el fet en sí, moltes vegades me n’adone de que és més que res la frustració la que parla, frustració d'estar a classe quan hi ha algo, una situació o un problema a la teua ment que no et deixa atendre a les explicacions i que no pots apartar, així que amb algú t'has de desfogar, és la solució més fàcil. De totes formes, açò son coses que passen en quasi totes les assignatures, tal vegada si en aquesta es dona més és perquè en ella s’està intentant canviar algo, fet que xoca amb els pensaments dels alumnes com he explicat en el post anterior: “La paraula clau és”PREDISPOSICIÓ”” 

A continuació expose la meva autoavaluació:

AUTOEVALUACIÓ

En aquesta redacció, intentaré reflexionar sobre allò que he aprés al llarg del quadrimestre en aquesta assignatura i el treball que he realitzat per a aconseguir aquests coneixements, finalment i considerant aquestes coses em ficaré una nota que crega acorde al meu esforç.

En primer lloc, pense que he aprés molt sobre l’educació, un concepte que ara veig molt més ampli que avanç, i no soles de l’educació en sí sinó també d’allò que es relaciona amb ella, especialment, la seua connexió amb el moviment i l’educació física. Per exemple, com educar a través d’ella, un coneixement que em sembla dels més importants de l’assignatura, al igual que quines condicions podrien fer que aquesta educació física i els seus exercicis perderen totes la seues possibles justificacions educatives; aquests son conceptes que deurien estar presents en les ments de tot aquell que vulga, algun dia, ensenyar a altres. Al igual que açò, he aprés alguns dels principals problemes que poden aparèixer en el nostre camp i ara soc capaç de veure les ideologies que es transmeten inconscientment a través d’allò relacionat amb el moviment, i el que és més important, he aprés a evitar-les. Junt amb tot açò, molt més, però vull fer èmfasi en que pense que el que més m’ha ajudat a aprendre no han sigut les classes, sinó la realització personal del blog com a seguiment de l’assignatura, en ell he passat hores i hores tractant de fer posts amb qualitat, buscant articles per a profunditzar en els temes que es tractaven a classe, veient conferències al TED sobre els pensaments i estudis actuals per a realitzar posts originals e interactius, llegint textos opcionals de l’assignatura inclús en anglès per a informar-me perfectament avanç de publicar les meves reflexions i opinions al blog i tot açò sempre tractant de relacionar-ho amb vivències i experiències pròpies per a donar-li personalitat. A més d’açò, he proposat preguntes a les meves publicacions per tal de que els companys reflexionaren sobre els temes tractats i de la mateixa manera, jo he intentat realitzar comentaris útils i amb contingut en els blogs dels meus companys, encara que és cert que açò ho he fet amb menys freqüència, i és algo que deuria millorar. De la mateixa manera sols he comentat una vegada en el blog de l’assignatura, ja que, quan alguna cosa em resultava interessant, preferia ficar la meva opinió al meu blog on podia esplaiar-me tot el que volguera i acompanyar aquestes opinions amb imatges, vídeos, etc. Per tant, he fet el millor possible però pense que sempre hi han coses que podrien haver millorat el meu pas per aquesta assignatura.

En conclusió, pense que allò que he aprés, he fet per a aprendre i per a que els demés aprenguen son un conjunt de coneixements, esforç i estudi que queden patents al meu blog.

AUTOAVALUACIÓ FINAL:  9

Com podeu veure al final he decidit ficar-me un 9 i pense que ho he fet amb bon criteri i honestedad, per una part sé que m’he esforçat al màxim en l’assignatura dedicant-li moltes hores i crec que he fet un bon treball. D’altra banda pense que la meua evolució al llarg del pas de l’assignatura ha sigut excel·lent, aquesta evolució s’observa fàcilment en la transformació que presenten els meus posts al blog a mesura que anem avançant en el temps. Però, també sé que no meresc més d’un 9, sé que no he fet un treball immillorable encara que m’he esforçat molt i sé que tampoc he aconseguit algo innovador, sorprenent o diferent que a la meua opinió és el que realment mereix un 10, per a aconseguir aquesta qualificació és necessària una feina que  al veure-la et deixe sense paraules, mentre que el que jo he fet ha sigut seguir un mètode preestablert.

La paraula clau és "PREDISPOSICIÓ"

Que caldria cambiar de la educació i com ho canviaries?

Aquesta és la pregunta que va sorgir l’altre dia a classe, jo ja havia parlat i profunditzat sobre açò en un post anterior: “EDUCACIÓ. Un simple concepte? o algo més...” en aquest donava la meva opinió sobre l’educació i proposava alguns canvis en la forma de donar classe dels professors, sustentats en conferències de persones com Rita Pierson i Ken Robinson. Escric aquest post perquè les respostes que es donaren l’altre dia a classe per a respondre aquesta pregunta em van fer pensar i crec que ara encara estic més segur de que les propostes de Ken i Rita van totalment en el camí correcte.

-Canviar-ho tot.

Aquesta va ser una de les respostes que es van donar a classe... açò? Em sembla que açò és una resposta mol pobre d’algú que sap que el sistema no va be, però que realment si fora professor no sabria, ja que ni s’ho ha plantejat, com proposar aquests canvis.

Així que quan el professor va preguntar: tot que és?

Les respostes anaren pel següent camí:

-Canviar el sistema amb que s’examina, ja  que, Amb aquest l’únic que s’aconsegueix és que els alumnes memoritzen el temari com a lloros per a tractar d’aprovar i al següent. Buscaríem mètodes diferents d’avaluar amb els que els alumnes hagueren de reflexionar i treballar amb el contingut de la matèria.

-Canviar els professors vells per joves. Degut a que els professors vells es troben desmotivats, desganats i avorrits del que fan, moltes vegades antiquats i com a conseqüència de tot açò deixen de preparar-se les classes. Mentre que els joves intenten realitzar les classes més entretingudes, amb noves tecnologies i es preocupen pels alumnes.

Aquestes respostes segueixen sent molt pobres al meu parèixer, lo qual no significa que no estiga d’acord en algunes d’elles com la primera, més que res perquè jo he sigut així, recorde que en primària m’estudiava els temaris per a vomitar-los a l’examen i si em preguntaves alguna cosa del tema una setmana després ja no recordava ni una mica. No obstant, canviar els professors joves per els vells, és una proposta basada en la ideologia social de que allò nou segur que es millor que el vell; pot ser que açò es complisca moltes vegades, o no. Personalment quan em pose a pensar, els millors professors que he tingut i que més m’han ensenyat eren tots tirant cap a vells.

De totes maneres, aquests canvis que es proposen son canvis superficials, són el camí fàcil en el que no et trobaràs impediments. Quan pensem en canvi hem de pensar en innovar totalment. Com diu Fullan, existeixen canvis a tres nivells: 

-Nous materials i activitats (excursions relacionades amb el temari, pel·lícules...)

-Métodes i tasques d’ensenyament-aprenentatge. (canviar el protagonisme a l’hora d’ensenyar, aprenentatges cooperatius, noves formes d’avaluar)

-Canvi de creences i valors que influeixen en la comprensió dels temes i les ideologies pedagògiques assumides. (modificar la forma en que vegem l’educació) Per exemple, tots hem sigut alumnes i ens hem adonat que el dia de l’examen tots estem actius, nerviosos perquè és el dia important el que m’avalua el professor, tot fins ara ha sigut per a aquest dia, açò son creences que han anat apareixent.

Els dos primers, son canvis superficials, fàcils que equivalen als que hem proposat a classe; mentre que l’últim és el difícil, el que du a conflicte i el que hem de buscar si realment volem canviar-ho tot com havíem dit avanç contestant a la primera pregunta, sentint-nos superiors per dir-ho, quan en realitat no sabíem ni que era el que estàvem dient.

Els canvis en l’educació que vaig donar suport en el post anterior, segons el qual per una part l’educació hauria de ser orgànica, una educació única i adaptada per a cada individu que l’ajudés a trobar el seu talent i la seva passió i d’aquesta manera, aconseguir que cadascú dedique la seva vida a una professió en la que trobe motivació i ganes; i per l’altra part que l’educació hauria de consistir en crear relacions personals amb els alumnes, confiar en ells i donar-los suport, tractant d’influenciar-los individualment per a que aquesta relació es convertisca en un punt d’inflexió en la seva vida i perdure amb el temps. Aquests son al meu entendre canvis reals, és a dir, canvis en les creences infundades a l’educació, canvis que si volem que es donen el que necessitem no son professors joves o vells, sinó professors amb predisposició cap al canvi com el que poguérem veure representat a la pel·lícula Entre les Murs, o com Pennac; capaços de plantejar-se els errors que te l’educació i fer algo per a intentar resoldre’ls, encara que açò xoque amb els companys (professors) que no estan dispostos a assumir tanta responsabilitat o amb els alumnes que no entenen el que passa i es tornen contra el professor e inclús amb si mateix, quan haja d’afrontar la desesperació, impotència i el sentiment d’angoixa que acabarà apareixent.

Aquesta gent que te una intuïció i no s’ho pensen dos vegades. Ho intenten, s’equivoquen; experimenten i després reflexionen. Així és com s’han donat la majoria dels canvis que han tingut èxit.

Aquesta és la gent que realment necessitem i així deuríem començar a actuar si volem canviar algo.

Com diu Fullen “Preparados, disparen, apunten”.

EL TREBALL COOPERATIU I LA CADENA

En aquest post, vaig a tractar d’expressar les meues sensacions respecte al examen que realitzarem en la passada classe d’Educació del Moviment, on havíem de contestar dues preguntes, una individual i una altra cooperativa dels temes 3 i 4, és a dir,  de les justificacions del moviment i de les ideologies respectivament.

A que em referisc amb una pregunta cooperativa?

Doncs aquesta va ser una forma d’avaluació diferent, en la que separarem la classe en grups de 6 (número igual a les ideologies del temari), a la qual cosa anomenarem grups puzle. Una vegada ací repartirem una ideologia per a cada integrant del grup, de la qual havia de convertir-se en un expert, i per a fer açò ens vam reunir l’integrant de cada grup als que ens tocava la mateixa ideologia, de manera que buscarem informació i profunditzarem en el tema en qüestió. Una vegada realitzat açò, l’objectiu d’aquesta forma de donar la classe era que cada expert del grup explicara la seva ideologia als demés membres del seu grup puzle. Podríem dir que fins ací no te molta innovació aquest mètode, no obstant, cal afegir que en l’examen realitzat, la pregunta era una de les ideologies estudiades per grups, però solament es corregiria la resposta a un dels integrants de cada grup a l’atzar i aquesta seria com una nota d’examen individual per a cada integrant del grup puzle.

Açò va produir dilemes interiors en tots els caps, la major part de la gent no volia dir-ho, a causa de la pressió de grup. Però quan el professor va donar l’opció de que aquells que volgueren podien abandonar el grup puzle i realitzar el examen per sí mateix en cas de que desconfiaren de la implicació dels companys de grup, tots es replantejaren si realment volien deixar en les mans dels companys la seva nota, jo vaig ser un d’ells.

Finalment, ningú va optar per la segona opció, però si que es va poder observar com en els grups tots començaven a preocupar-se per que tots entengueren la seua ideologia perfectament i que no es donara cap error. El que més em va cridar l’atenció no va ser açò, sinó que parlant amb alguns companys, no molt estudiosos, em contaven que no s’havien preparat la part individual, però que si que havien estudiat a consciència la part cooperativa, la qual cosa justificaven amb la següent frase: “pa’ no fotre als demés”.

Açò em va demostrar que aquest mètode que no havia provat mai, funciona sense cap dubte. Aquesta forma d’avaluar aconsegueix motivar i excitar a tots els alumnes, tant als que aconsegueixen motivar-se per ells mateixos com a aquells que normalment prefereixen deixar-ho córrer. La meva opinió és que açò va ocórrer així perquè en la classe tots som amics i ens coneixem i com que els grups es formaren de forma heterogènia (al atzar, per a evitar que es col·locaren els grups que sempre treballen junts) en cada grup hi havia gent més estudiosa i gent no tant, la qual cosa va produir que aquests no tant estudiosos en la major part dels casos i sabent com és d’important una bona nota per als seus companys, s’implicaren més en el grup i en la tasca.

Tot açò te una ideologia cooperativa darrere i és que els majors èxits que anem a conseguir en la nostra vida, els aconseguirem amb l’ajuda d’altres, és a dir, el nostre èxit depèn del seu èxit. Per exemple, obrir un poliesportiu és un treball cooperatiu en el que intervenen moltes persones, d’igual manera que anar a la lluna és un viatge que és necessària la participació d’un gran equip de gent preparada i disposada a realitzar la seva feina, ja que un sol error de qualsevol individu podria acabar amb tota l’operació i amb tots els anys que aquesta ha necessitat.

Per tot açò, em sembla que aquest mètode deuria utilitzar-se més i no sols en la universitat sinó en l’escola i a l’institut també. Hem d’aprendre, i quan avanç millor, a treballar cooperativament més a sovint, ja que en un futur serà el que haurem de fer. Com he dit avanç, l’èxit d’una empresa no depén solament d’un individu, sinó del treball conjunt de tots els seus components.

Una última reflexió:

El cos humà, un organisme que funciona gràcies al treball cooperatiu de totes les seves cèl·lules, que realitzen les seves funcions en conjunt. Quan una d’aquestes cèl·lules deixa de realitzar la seva funció, aleshores i sols en aquest moment, apareix el càncer...

I tu, seràs un càncer?

Culte a la primesa, text a comentar per al PAU

Hui fa unes hores, la meua germana, que ha començat enguany a preparar el selectiu, m’ha demanat que l’ajudés a fer el comentari d’un text que ha eixit alguna vegada al PAU. Així que m’he posat a llegir-lo i quina ha sigut la meua sorpresa al veure de que parlava el text. El títol  era: “Modelos y tallas saludables” i clarament, parlava del culte a la primesa. En aquest es posen de manifest moltes coses que jo desconeixia, inclús després de fer avui el examen de les ideologies i ser jo un dels experts del meu grup puzle en aquesta ideologia.

Aquesta ideologia, basada en la idealització del cos de la dona com un cos prim, esvelt, bonic i que d’alguna manera dona a entendre que el sexe femení ha de ser dèbil i ha de dependre de l’home, es veu promoguda com diu l’article per les revistes de moda i la publicitat que presenten les talles de roba amb les que una dona pot estar contenta amb el seu cos. Açò posa en risc d’una forma indirecta a moltes dones que es deprimeixen i es veuen necessitades de perdre pes amb excés, la qual cosa pot desembocar en malalties com la bulímia o anorèxia.

Ací vos deixe les definicions (extretes de la pàgina web delministeri de salut de la república d’Argentina) d’aquestes dues malalties per a aquell que no les conega:

-anorèxia: “Es un trastorno alimenticio que altera la relación de la persona con la comida. Se caracteriza por la obsesión de perder peso. La persona limita exageradamente la ingesta de alimentos al punto de poner en riesgo su vida. Se sufre además una distorsión de la percepción: la persona con anorexia se ve con sobrepeso, a pesar de estar muy por debajo de los parámetros saludables

La anorexia no sólo representa un problema con la comida, sino que además, esconde una incapacidad de lidiar con otros problemas de estrés o ansiedad. El control ejercido sobre la comida calma momentáneamente estas tensiones”.

-bulímia: “La bulimia es un trastorno alimenticio. Se caracteriza por la necesidad de comer grandes cantidades de comida en tiempos muy cortos (atracón) para, luego, vomitar y eliminar el exceso. A esta conducta le siguen períodos de poca ingesta o períodos de ayuno hasta que se vuelve a cometer otro atracón. Cada atracón, es acompañado por un sentimiento de culpa que debe compensarse con vómitos o la ingesta de laxantes o diuréticos.

La persona con bulimia está obsesionada por su apariencia física y con la necesidad de adelgazar. Sufre a su vez una distorsión de su propia imagen viéndose con más peso del real y no es consciente del riesgo que acarrean estas conductas destructivas.

Al igual de lo que ocurre con la anorexia, esta relación con la comida es sólo una manera de lidiar con la ansiedad y el estrés. El atracón con comida y el acto posterior de vomitar, alivia la tensión y le genera bienestar, momentáneamente. Le brinda la sensación de tener el control”

 Finalment i tornant a l’article del País, dir que allò que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’exemple final que fica, en el que conta com algunes marques molt importants es neguen a fer talles majors a la 40 per a que així soles aquelles amb el cos ideal puguen dur aquest tipus de vestits. Açò per a mi no te altre nom que “aberració”, ni tan sols se m’havia passat pel cap una estratègia propagandística tan cruel com aquesta. Sabem que aquesta ideologia és relativament nova, ja que abans una dona amb cos gran significava que era sana y estava ben alimentada, però en pocs anys aquest cànon de bellesa ha crescut de forma increïble, és un fet que ja està convertint-se en un problema amb les malalties que he explicat abans i més que s’està intentant crear lleis que ho eviten, aquesta ideologia seguix creixent de forma exponencial, i és que segons l’Agència de Qualitat d’Internet (IQUA) les pàgines web sobre la bulímia i la anorèxia han crescut un 450% en els últims anys, i per si no fora prou, les dades mostren que el 75% de persones que visiten aquestes pàgines son menors d’edat! Fins on podrem arribar?

Vos aconselle que llegiu l'article, ja que és molt interessant i espere les vostres opinions sobre el tema.

DEBATS I REFLEXIONS. EXCLUSIÓ I DISCRIMINACIÓ PART DEL MOVIMENT?

En aquest post vaig a tractar d'explicar part per part, com poc a poc a classe, vaig començar a reflexionar sobre la discriminació que pot comportar el moviment.

En la pràctica de Educació del Moviment del dilluns, el professor ens va proposar agafar els díptics (treball de l’assignatura que he explicat en els posts anteriors) d’altres grups, llegir-los, entendre’ls i reflexionar sobre ells.

Així, vam analitzar tres díptics diferents i ací deixe les nostres opinions sobre ells:

• ·         -Pel que respecta als conceptes d’allò que és educatiu i no és educatiu, ens ha cridat l’atenció en el primer díptic analitzat que el nostre grup i el grup creador d’aquest treball tenim una concepció molt similar, ja que coincidim en diversos extractes de texts analitzats i classificats en les mateixes categories.
• ·         -el segon díptic, ens ha semblat interessant, ja que han utilitzat una forma diferent de classificar els texts, en la que a partir de totes les lectures han extret unes pautes claus de cada postura, que és el que han reflectit en el seu treball.
• ·         -En el tercer, s’han basat en els valors que transmet el deport tant bons com dolents per a diferenciar entre allò educatiu i no educatiu, açò ha sigut el més interessant que li hem trobat.

Una vegada acabada aquesta activitat s’ha proposat un debat a partir de la lectura, en la que un grup havia de posicionar-se i defendre que el moviment és educatiu i un altre tot el contrari.

Ací exposaré el resultat del debat del meu grup, per a intentar que al igual que jo a partir d'aquest, començen a apareixer en les vostres ments les preguntes que a mi hem feren dubtar.

El debat va començar així:

-Mov no educatiu- El moviment no és educatiu perquè la gent l’únic que vol es guanyar, i li dona igual que tinga que fer mentre que ho aconseguisca.

-Mov educatiu- Això que dius no està contemplant tot allò que abraça el moviment, solament la competició. Hi han altres moments que el moviment ens ensenya coneixements pràctics que sols podem aprendre mitjançant aquest. A més, amb la competició aprenem valors com el fair play.

-Mov no educatiu- El fair play no és educatiu, ja que, que este concepte existisca significa que hi ha un concepte en el deport i en el moviment que significa tot el contrari, el joc brut, i que tal vegada es done més freqüentment.

-Mov educatiu- En tot hi ha una part mala i una part bona, si no hem participat en una competició no podrem ser conscients d’alguns valors que aquesta transmet que son totalment necessaris per a poder millorar com a equip i aconseguir els objectius principals del equip. Per tant al participar en un equip i una competició amb els sacrificis que açò comporta, aprenem i coneguem valors segons com l’entrenador planteja els objectius, etc. tant desitjables, com el companyerisme, necessari per a guanyar, com valors no desitjables. Siga com siga ha sigut a través del moviment com hem conegut aquests valors i el que ells comporten i per tant ha sigut educatiu.

INCÍS (En aquest extracte del debat no està reflectit el temps que tardàvem els defensors del moviment educatiu per a aconseguir rebatre els arguments del “moviment no educatiu”. I és que al nostre grup li ha resultat més fàcil defensar que el moviment no era educatiu que el contrari, no obstant, aquesta afirmació variaba segons els grups)

Amb aquesta conversació arrivarem a la conclusió de que el moviment pot ser i pot no ser educatiu, segons com es planteje aquest moviment, etc. i va ser ací quan el tema va començar a suscitar-nos les següents preguntes:

-Conseguir que la gent es sentira integrada i ben acollida seria un ideal del moviment educatiu?

-Quants exemples coneguem de aquesta integració en la vida real?

La meva resposta a la primera pregunta és que sí, clarament. No obstant, al pensar exemples per a la segona pregunta me n’he adonat de que tots els que se m’ocorren tenen a vore amb l’esport i no solien tenir un molt bon final. Quasi tots els records de la meva infància respecte als xiquets poc integrats és que sí, tal vegada els donàvem una oportunitat, però si veiem que no eren bons jugant a futbol o al deport en qüestió, no tardàvem en tornar-los a deixar de costat d’alguna forma o d'altra.

Per tant, seria més fàcil buscar exemples d’exclusió en l’esport que d’integració?

En el meu cas, pot ser. Però açò no significa que siga per a tots igual, l’esport discrimina però també pot integrar. Així, Si parlem de discriminació, aquest moviment no serà educatiu però si parlem de integrar si que ho serà.

 En este punt, no está de més una reflexió per als que estareu pensant: Com pot ser que hi haja gent que pense que un esport pot ser no educatiu si nosaltres ens hem criat i educat amb ell des dels 4 anys?

Penseu que tal vegada ens costa veure la part mala perquè els que estem ací es suposa que som els bons, els que sempre se’ns ha donat be l’esport, o almenys el nostre; aquells als que primer triaven quant en l’escola fèiem peuets o or i plata per a fer equips. Però recordeu, després no anem a treballar per als bons, anem a treballar per a tots... espere que al llegir açò, reflexioneu.

Ara i després de llegir aquest post, us resulta igual de graciós aquest vídeo que quan el veguereu a les reds socials?

Penseu que per a aquest xiquet aquestes sessions d'educació física son educatives?

Realment cregueu que es sent integrat?

M'agradaria que comentareu les vostres opinions.