Aquesta setmana l’hem anomenat en classe d’Educació del
Moviment, la setmana Pennac. Açò és degut a que hem llegit el seu llibre “Mal
de Escuela” i hem sigut avaluats sobre ell mitjançant un examen de tipus
vertader i fals, totalment objectiu sobre el text. Per a fer açò, les preguntes
del text anaven orientades a que sols saberen contestar-les aquells que
s’havien llegit el llibre, ja que es preguntaven conceptes secundaris i no el
principal significat del llibre; i a continuació unes activitats més subjectives
que també s’avaluen, les quals consisteixen en realitzar algun tipus de
representació a partir d’una part que ens haja agradat del text.
En aquest post el que vull és fer un comentari sobre el
llibre en qüestió, explicant la meva opinió sobre ell i explicant les parts que
més m’han agradat i allò que m’han
evocat.
“¿Otro libro sobre la
escuela, pues?¿No parece que ya hay bastantes?
¡No sobre la escuela!
Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y
modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de
mañana….No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus
daños colaterales .”
Amb aquestes paraules, explica Pennac l’objectiu amb que
escriu aquest llibre. Crec que aquesta lectura no es pot explicar d’una millor
manera, i sincerament, pel que a mi respecta, m’ha fet canviar completament el
meu pensament i la meua opinió sobre aquells que ell anomena “zoquetes”. Jo no
he sigut mai d’aquests, tal vegada un poc en castellà que no hi havia forma de
no fer faltes d’ortografia, i de fet segueix fent-les... no obstant, jo solia
ser dels que a la classe s’asseia a última fila i es dedicava a xarrar i deixar
les activitats i l’estudi per a últim hora, tampoc és que estudiara poc, però
el dia d’avanç em pegava una panxada que podríem categoritzar d’olímpica. Crec
que sempre feia açò perquè tota la vida m’ha funcionat, sempre he tret de les
millors notes amb aquest mètode i per tant no veia ningun argument per a
canviar el meu estil. Ma mare sempre em deia que tard o prompte em pegaria la
morrada, però aquesta no arribava i no va arribar fins al selectiu, quina
catàstrofe va ser aquesta prova, i això que curiosament va ser de les poques
vegades que he estudiat tot amb setmanes d’antelació i perfectament organitzat,
encara que segurament el mal resultat no es deguera a açò. Amb aquesta història
personal el que vull arribar a dir és que jo sempre havia pensat que els “zoquetes”
que m’he anat trobant amb el pas dels cursos, tant per l’institut com per l’escola,
no aprovaven i no entenien les coses, simplement perquè eren uns vagues i ni
tan sols ho intentaven. Encara recorde els arguments que donàvem per a dir-los
açò en l’institut:
-Com pot ser que nosaltres que anem al conservatori 4 dies a
la setmana, que entrenem 2 h cada 2 dies i que pugam fer les activitats a casa,
estudiar i aprovar l’examen; i tu que en tota la setmana sols has de fer allò
que et manen a l’institut no ho pugues fer.
Ara m’he n’adone de que tal vegada aquest argument no era
tant bo com nosaltres pensàvem, pot ser ells ho intentaren però per molt de
temps que estigueren lluitant amb les assignatures no conseguiren comprendre-les.
Encara que em costa un poc de creure que després de 2 hores en una activitat no
foren capaços ni tan sols d’intentar-la.
D’altra banda volia assenyalar les dues parts que més m’han
cridat l’atenció del llibre:
La primera es troba al capítol V: “Maximilien o el culpable
ideal”, entre les pàgines 128-130. Aquesta és la part en la que Pennac explica
a una classe com no son els professors qui menja el cap als alumnes, sinó la
publicitat, les marques, etc. Aquesta part és una de les que més m’ha agradat
perquè aquesta situació ha arribat fins a uns límits que ja ho vegem
completament normal. De fet els xavals d’avui en dia quan parlen entre ells, no
diuen “crec que vaig a comprar-me aquestes sabates” no, sinó que substitueixen
el nom sabates per la marca d’aquestes (Nike, Adidas, Asics, New Balance...),
de la mateixa manera que és totalment normal dir: “per al meu regal de nadal
vull uns Calvin Klein” o inclús aquestes falles he començat a adonar-me’n com
açò ja es dona a l’hora de demanar copes també. “Brugal amb Coca Cola” o “Tanqueray
amb schweppes”. La llengua canvia, algunes paraules perden la seva propietat, deixen
d’utilitzar-se mentre altres ocupen el seu lloc i açò és degut en part als
anuncis, la televisió, etc. Com explica Pennac en aquest extracte del llibre.
La segona es troba al capítol II: “Devenir”, entre les
pàgines 60-61. Aquesta és la part en la que Pennac recorda una guàrdia durant
un examen en els seus anys com a professor, on troba un jove amb el full en
blanc que furtant-li el seu bolígraf i la seva saboneta sens que Pennac se n’adonés,
li explica al professor que el que realment vol ser ell és prestidigitador, i
que açò l’avorreix. Aquest extracte del text em va sorprendre, així que la
representació per a l’avaluació subjectiva de la lectura del llibre la
realitzarem a partir d’aquesta part de la lectura per a així poder aprofundir
en el tema. Recorde que al llegir aquesta part, es va obrir un gran debat en el
meu interior:
-és l’escola un
instrument educador i per a orientar a la vegada en l’àmbit professional o l’únic
objectiu és ser un instrument educador?
-Aquesta situació es donaria de la mateixa manera si
aconseguirem implantar la Llei orgànica de la educació?
Aquest debat em va sorgir probablement degut a que feia poc
que havia realitzat una entrada en aquest mateix blog que tractava un poc
aquest tema. Si esteu interessats, podeu accedir a ella clicant ací.
