DÍPTIC. EL MOVIMENT ÉS EDUCATIU?

Ací us deixe el díptic que hem realitzat per a l’assignatura d’educació del moviment. En aquest el que hem fet ha sigut, agafar els paràgrafs que ens han resultat més interesants i més contradictoris i explicar el perquè d’açò a partir de la nostra opinió i els nostres coneixements de l’assignatura.

La nostra forma d’abordar el díptic ha sigut: hem considerat aquells extractes de textos, els quals ens semblaven correctes i que partien d’un marc teòric que per a nosaltres fora consistent, com a part de “el moviment és educatiu”. Mentre que aquells que ens semblaven discutibles, els hem considerat com a part de “el moviment no és educatiu”.

Aquesta experiència, ens ha resultat un poc extravagant, com ja havia comentat en el post anterior; no obstant ens ha servit per a comparar les nostres opinions sobre aquell tipus de moviment que considerem educatiu i el perquè. Així, ens ha ajudat a augmentar els nostres coneixements al comentar els textos amb els companys i la diversitat d’opinions que açò ha suposat.

Per a més informació podeu visitar els blogs dels meus companys de díptic: Alberto Jiménez i Josep melià

EL MOVIMENT (NO) ÉS EDUCATIU?

En l’última pràctica d’Educació del Moviment, se’ns ha plantejat la idea de realitzar un díptic que tracte de diferenciar quins textos ens pareixen educatius i quins no educatius des del punt de vista del moviment.

Aquesta pràctica m’ha resultat un poc estranya al principi, tal vegada massa subjectiva i un poc complicada de fer, ja que com al llarg del curs hem anat veient, allò que es considera educatiu és un camp molt ampli i amb una gran diversitat d’opinions al respecte; amb això vull dir que intentar classificar textos d’autors coneguts com son Arnold o Savater en educatius o no, em sembla complicat supose que perquè no dispose dels coneixements suficients ni conec els criteris corresponents per a poder avaluar si es poden considerar educatius o no aquests texts.

Dit açò, voldria assenyalar la meva opinió respecte a un dels texts de Savater que es troben al blog de l’assignatura:

"La misma idea de ir a la escuela a jugar es disparatada (…). A jugar y a las cosas que vienen jugando aprendemos solos o con ayuda de amiguetes: a la escuela vamos a aprender aquello que no enseñan en los demás sitios". (Savater, 1997: 59)

"¿Hay algo más patéticamente superfluo que los esfuerzos de algunos adultos por enseñar a los niños a jugar a las canicas, al escondite o con soldaditos como si los compañeros de juegos no les bastaran para esos intereses docentes?" (Savater, 1997: 27)

Aquest text m’ha cridat l’atenció, ja que, em sembla que el que diu és discutible i per tant jo el consideraria no educatiu. Açò és degut a que al llegir-lo m’ha recordat una etapa de la meua vida quan era menut, que explica perquè és per a mi discutible aquest text. En aquesta etapa a la que m’estic referint, jo tindria uns 8 anys en 3er de primària. Una etapa en la que ja començaven a aparèixer pel poble les primeres tecnologies per als xiquets (Game Boy, Play Station, començaven a aparèixer els ordinadors i els videojocs a casa...) va ser en aquesta etapa quan el meu pare em va ensenyar a jugar als escacs, m’ho va presentar com un joc per a entretindrem i divertir-me i no com una cosa en la que tenia la necessitat de pensar exageradament i necessitara d’una gran capacitat mental. Aquest joc em va sorprendre, era diferent a tot el que havia jugat avanç i va fer que tots els dies vullgues jugar, fins al punt que vaig ensenyar als meus companys de classe a jugar també i la reacció va ser la mateixa; tots els dies jugàvem a classe i alguns fins i tot s’apuntaren a acadèmies d’escacs. 

Amb aquesta anècdota el que vull explicar és que per a mi els extractes que he presentat avanç de Savater no son educatius perquè com en el meu cas, per a que un xiquet aprenga a jugar a alguns jocs tal vegada ha de ser un pare o un adult el que li ensenye, encara que una vegada fet açò ja siguen els mateixos xiquets qui s’ensenyen entre ells. En el meu cas foren els escacs primer, en altres casos poden haver sigut altres jocs. Per exemple, més avant també fou mon pare qui em va ensenyar a jugar a la trompa que es va ficar de moda al meu poble durant uns anys, i és que cada generació juga d’una manera i sempre es poden aprendre jocs diferents i tal vegada més divertits, sense contar que avui en dia si els pares no tenen un poc d’iniciativa per a que els xiquets s’interessen per alguns jocs més tradicionals, aquests es passaran el dia embovats cara la “caixa tonta” enterrant així sota un mar de programació basura i violència tota la seva imaginació.

LA SETMANA PENNAC

Aquesta setmana l’hem anomenat en classe d’Educació del Moviment, la setmana Pennac. Açò és degut a que hem llegit el seu llibre “Mal de Escuela” i hem sigut avaluats sobre ell mitjançant un examen de tipus vertader i fals, totalment objectiu sobre el text. Per a fer açò, les preguntes del text anaven orientades a que sols saberen contestar-les aquells que s’havien llegit el llibre, ja que es preguntaven conceptes secundaris i no el principal significat del llibre; i a continuació unes activitats més subjectives que també s’avaluen, les quals consisteixen en realitzar algun tipus de representació a partir d’una part que ens haja agradat del text.

En aquest post el que vull és fer un comentari sobre el llibre en qüestió, explicant la meva opinió sobre ell i explicant les parts que més m’han agradat i allò  que m’han evocat.

“¿Otro libro sobre la escuela, pues?¿No parece que ya hay bastantes?

 ¡No sobre la escuela! Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de mañana….No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus daños colaterales .”

Amb aquestes paraules, explica Pennac l’objectiu amb que escriu aquest llibre. Crec que aquesta lectura no es pot explicar d’una millor manera, i sincerament, pel que a mi respecta, m’ha fet canviar completament el meu pensament i la meua opinió sobre aquells que ell anomena “zoquetes”. Jo no he sigut mai d’aquests, tal vegada un poc en castellà que no hi havia forma de no fer faltes d’ortografia, i de fet segueix fent-les... no obstant, jo solia ser dels que a la classe s’asseia a última fila i es dedicava a xarrar i deixar les activitats i l’estudi per a últim hora, tampoc és que estudiara poc, però el dia d’avanç em pegava una panxada que podríem categoritzar d’olímpica. Crec que sempre feia açò perquè tota la vida m’ha funcionat, sempre he tret de les millors notes amb aquest mètode i per tant no veia ningun argument per a canviar el meu estil. Ma mare sempre em deia que tard o prompte em pegaria la morrada, però aquesta no arribava i no va arribar fins al selectiu, quina catàstrofe va ser aquesta prova, i això que curiosament va ser de les poques vegades que he estudiat tot amb setmanes d’antelació i perfectament organitzat, encara que segurament el mal resultat no es deguera a açò. Amb aquesta història personal el que vull arribar a dir és que jo sempre havia pensat que els “zoquetes” que m’he anat trobant amb el pas dels cursos, tant per l’institut com per l’escola, no aprovaven i no entenien les coses, simplement perquè eren uns vagues i ni tan sols ho intentaven. Encara recorde els arguments que donàvem per a dir-los açò en l’institut:

-Com pot ser que nosaltres que anem al conservatori 4 dies a la setmana, que entrenem 2 h cada 2 dies i que pugam fer les activitats a casa, estudiar i aprovar l’examen; i tu que en tota la setmana sols has de fer allò que et manen a l’institut no ho pugues fer.

Ara m’he n’adone de que tal vegada aquest argument no era tant bo com nosaltres pensàvem, pot ser ells ho intentaren però per molt de temps que estigueren lluitant amb les assignatures no conseguiren comprendre-les. Encara que em costa un poc de creure que després de 2 hores en una activitat no foren capaços ni tan sols d’intentar-la.

D’altra banda volia assenyalar les dues parts que més m’han cridat l’atenció del llibre:

La primera es troba al capítol V: “Maximilien o el culpable ideal”, entre les pàgines 128-130. Aquesta és la part en la que Pennac explica a una classe com no son els professors qui menja el cap als alumnes, sinó la publicitat, les marques, etc. Aquesta part és una de les que més m’ha agradat perquè aquesta situació ha arribat fins a uns límits que ja ho vegem completament normal. De fet els xavals d’avui en dia quan parlen entre ells, no diuen “crec que vaig a comprar-me aquestes sabates” no, sinó que substitueixen el nom sabates per la marca d’aquestes (Nike, Adidas, Asics, New Balance...), de la mateixa manera que és totalment normal dir: “per al meu regal de nadal vull uns Calvin Klein” o inclús aquestes falles he començat a adonar-me’n com açò ja es dona a l’hora de demanar copes també. “Brugal amb Coca Cola” o “Tanqueray amb schweppes”. La llengua canvia, algunes paraules perden la seva propietat, deixen d’utilitzar-se mentre altres ocupen el seu lloc i açò és degut en part als anuncis, la televisió, etc. Com explica Pennac en aquest extracte del llibre.

La segona es troba al capítol II: “Devenir”, entre les pàgines 60-61. Aquesta és la part en la que Pennac recorda una guàrdia durant un examen en els seus anys com a professor, on troba un jove amb el full en blanc que furtant-li el seu bolígraf i la seva saboneta sens que Pennac se n’adonés, li explica al professor que el que realment vol ser ell és prestidigitador, i que açò l’avorreix. Aquest extracte del text em va sorprendre, així que la representació per a l’avaluació subjectiva de la lectura del llibre la realitzarem a partir d’aquesta part de la lectura per a així poder aprofundir en el tema. Recorde que al llegir aquesta part, es va obrir un gran debat en el meu interior:

 -és l’escola un instrument educador i per a orientar a la vegada en l’àmbit professional o l’únic objectiu és ser un instrument educador?

-Aquesta situació es donaria de la mateixa manera si aconseguirem implantar la Llei orgànica de la educació?

Aquest debat em va sorgir probablement degut a que feia poc que havia realitzat una entrada en aquest mateix blog que tractava un poc aquest tema. Si esteu interessats, podeu accedir a ella clicant ací.

EDUCACIÓ. Un simple concepte? o algo més...

Què es educar? Què significa educació i com es diferència d’altres formes d’aprenentatge? Aquestes son algunes de les preguntes que s’han formulat avui a la sessió d’Educació del Moviment.

Com habitualment, aquestes son del tipus de preguntes que creus que saps la resposta, fins que et poses a reflexionar sobre ella i te’n adones que realment aquest concepte engloba un munt de concepcions i significats que, en primera instancia, no se t’havien passat per la ment.

És clar que l’educació no és un procés passiu, sinó que es tracta d’un procés en el que participen, tant els alumnes com els professors, de forma activa en un entorn que oferisca la possibilitat d’ensenyar i aprendre nous coneixements, valors, etc. O almenys açò és el que sempre m’havien dit a mi a l’escola, a casa o a l’institut. No obstant, ara me’n adone que l’educació és molt més complex que açò. Així que en un intent per aprofundir en el tema e intentar esclarir un poc en que consisteix aquest concepte, tant per a mi com per a aquells que esteu llegint açò i tampoc ho tingau clar, he cercat uns vídeos del TED (Technology, entertainment, Design), aquesta és una organització creada per a compartir idees molt interesants e innovadores “Ideas worth spreading”, és a dir, idees dignes de ser difoses.

El primer vídeo que vaig a compartir ací, és una conferència de Rita Pierson, professora durant 40 anys. En la seva xarrada, exposa una forma diferent d’entendre l’educació i la forma en que ho explica, a través d’experiències de la seva vida, ja siguen un poc còmiques amb els seus alumnes o més sentimentals a través de la història de la seva mare, li dona una força a la xarrada que personalment m’ha arribat endins i m’ha fet pensar.

Per a ella, educar és influenciar, és crear i establir relacions personals amb els alumnes, ja que per a que ells t’entenguen a tu, avanç has d’entendre’ls tu a ells. I com fer açò? Disculpar-se quant t’equivoques, seria un bon començament, una cosa que sembla simple però que si ens posem a pensar, a pocs mestres recordarem que deixaren el seu orgull a un costat per a disculpar-se en els moments en que no tenien raó; confiar, creure en els alumnes i donar-los el teu suport. Per tant, eixe llegat de relacions que es crea, que perdurarà en el temps i que serà el que realment marque un punt d’inflexió en la vida dels alumnes, és allò al que Rita considera educació i per tant, l’objectiu dels educadors.

Finalment, l’altre vídeo que vaig a compartir, es tracta d’una conferència de Sir Ken Robinson, continuant la famosa xarrada que va fer al TED l’any 2006, que com he pogut veure es troba en el blog de l’assignatura per a qui vullga aprofundir més: http://edmov.blogspot.com.es/2010/12/disembodiment-creativity-intelligence.html

Començant des de la seva forma de veure el mon dividit en dos:

• ·         aquells que disfruten del seu treball i que no poden imaginar-se fent una altra cosa.
• ·         Aquells que creuen que no tenen cap talent, i que es dediquen a alguna cosa que no els agrada, tractant durant tota la seva vida d’acostumar-se a aquesta situació. Aquella gent que viu la setmana pensant i esperant l’arribada del cap de setmana.

En aquesta xarrada, Ken Robinson exposa d’una manera un tant còmica però efectiva, com l’educació actual és un dels principals problemes que explica perquè la majoria de les persones es troben en la segon situació (segon punt explicat avanç). De la mateixa manera, proposa una solució; no una nova reforma, ell va més enllà i assegura la necessitat de reformar tota l’educació a partir d’uns nous fonaments i és que l’educació no hauria de estar sistematitzada i mecanitzada com si es tractés d’una màquina de manufactures, sinó que aquesta deuria ser una educació orgànica, una educació única i adaptada per a cada individu que l’ajudés a trobar el seu talent i la seva passió i d’aquesta manera, aconseguir que cadascú dedique la seva vida a una professió en la que trobe motivació i ganes.

Personalment, estic totalment d’acord amb Robinson. Pense que aquesta educació lineal, igual per a tots ens fa més mal que be, i és que aquesta és una de les principals causes de l’abandonament escolar; els estudiants deixen els estudis i l’escola perquè decideixen que el que fan allí no els servix per a res, alguns fins i tot arriben a odiar l’escola d’una forma insana i ho sé perquè he tingut companys així en la ESO. Així que crec que el problema està en el sistema educatiu que no aconsegueix fer aflorar els diferents talents dels alumnes, la qual cosa hauria de canviar, ja que com diu Robinson a la seva conferència: “human communities depends on a diversity of talent, not a singular conception of ability; and at a half of our challenges is to reconstruct that sense of ability and intelligence” és a dir, les comunitats humanes depenen d’una diversitat de talent i no d’una única concepció d’habilitat, per tant, el nostre objectiu i repte és reconstruir aquest sentit d’habilitat i intel·ligència.

EXPOSICIÓ A FCAFE!

La classe d’avui en Educació del Moviment ha sigut totalment diferent a allò al que estem acostumats, ja que hem sigut totalment protagonistes de la classe. En aquesta sessió hem realitzat una exposició dels pòsters que havia fet cada grup relacionats amb l’assignatura, més concretament de les concepcions del cos i del moviment. A més hem hagut de puntuar a cadascun dels grups, inclosos nosaltres mateixos, així hem aconseguit interioritzar conceptes a través d'aquesta experiència que mai oblidarem.

A continuació, vaig a fer una recopilació de tots els treballs que s’han exposat a classe, fent alguna xicoteta reflexió personal dels que m’han semblat millors.

El grup 1, ens ha presentat el següent pòster: 

Aquest pòster és un dels que més m’ha agradat, principalment perquè és un collage molt conseguit, amb unes imatges que semblen extretes de revistes i amb un text molt sintetitzat que les explica i que es troba incrustat en la foto artísticament; sense oblidar que totes estan relacionades entre sí i que s’expliquen per sí mateix, a més de que en conjunt, expliquen clarament el significat del pòster: No en tots els llocs del mon ser gros està mal vist, de la mateixa manera que no sempre ha existit aquest ideal de bellesa, el qual no és compartit per totes les persones de la mateixa manera.

El grup 2, ha presentat: 

El grup 3, ha presentat: 

Aquest pense que és un dels millors, ja que ha aconseguit captar l’atenció de tota la classe instantàniament, al mateix temps que explicar el seu significat sols amb una simple mirada i que sens dubte es tracta d’un tema d’interés actual i amb prou controvèrsia: l’evolució de les peces de roba íntimes de les dones en les últimes dècades i el que açò significa en relació amb l’evolució de la concepció corporal tant del seu cos per a elles com la concepció d’aquest per als demés. 

El grup 4, ha realitzat el següent: 

El grup 5 ha presentat aquest pòster: 

El meu grup (6) hem realitzat el següent treball, que explicaré en una entrada diferent.

El grup 7 presentava el següent treball: 

El grup 8 ha dut a terme la següent presentació: 

El grup 9 ha realitzat aquest pòster: 

El grup 10 presenta aquest treball

Aquest és un altre dels que m’ha agradat, sobretot per l’impacte que m’ha provocat. Un impacte que pense que els creadors del pòster buscaven per a aconseguir explicar aquest treball i és que la Barbie ha sigut el model a seguir en moltes cultures per a als cossos especulars, com es veu il·lustrat en les fotos de homes i dones totalment operats per a tractar de parèixer-se, tant a Barbie en les dones com a Kent en els homes i resulta interessant que després de 50 anys aquest model comence a decréixer.

El grup 11 realitzava el següent pòster: 

Aquest és l'últim que comentaré, es tracta d’un altre que m’ha semblat interessant, sobre tot per la seva originalitat, diferent a tots els demés i per supost per la gran feina que deu d’haver sigut dibuixar i pintar tot aquest llibret a mà. D’altra banda m’ha semblat encertada la presentació escollida per al tema, ja que així es veia clarament en cada dibuix de cada pàgina, la diferència entre el cas d’una xiqueta i de l’altra, al temps que feia reflexionar al lector orientant-lo i ajudant-lo cap a la resposta i els conceptes buscats.

El grup 12 ha presentat aquest treball:

El grup 13 ha dut a terme aquesta presentació: 

El grup 14 ha presentat aquest pòster:

El grup 15 realitzava aquest pòster:

Finalment, el grup 16 presentava aquest pòster:

The Body's Problems with Illness

Al finalitzar l’última classe d’Educació del moviment, on s’explicà la concepció monista del cos i es va tractar de respondre a la pregunta: Com es dona la nostra presència corporal en el mon? El professor, per a una millor comprensió de l’explicació, va recomanar la lectura del capítol 2, “The Body’s Problems with Illness”, del llibre: “Frank, A. (1995). The Wounded storyteller. Body, illness and ethics. Chicago. The University of Chicago Press.”

A continuació, tractaré d’expressar algunes idees personals sobre les parts del text que m’han semblat més interesants o més curioses, junt  amb la meva opinió sobre el text en qüestió.

Resulta molt complicat intentar explicar aquest text, ja que conté una immensa quantitat d’informació amb molts conceptes i vocabulari bastant complex i nou. Per a mi aquest text m’ha suposat una forma totalment diferent d’entendre les malalties, intentant escoltar i analitzar les històries que el cos conta mitjançant el seu llenguatge de símptomes, evitant reduir el cos a una “cosa”, un objecte propi de les diferents cultures que cal descriure i començant a entendre’l amb l’estreta relació que te amb la vida i la cultura. Com diu l’autor: “Bodily symptoms are the infolding of cultural traumes into the body” amb açò ens diu que el cos és una mena de memòria viscuda, formada per les experiències acumulades i per tant, a través d’ell s’expressen els símptomes del sofriment social amb el temps, l’evolució que es dona incessablement, etc. A més, el text també s’ocupa dels distints problemes als que les persones s’enfronten durant les malalties, depenent de la forma en que estem al món: sent cos o sent en el cos; conceptes que s’escriuen molt similars però que es troben separats per un mon; Problemes que segons l’autor (“These problems [...] are general body problems. One way or another everyone has been resolving---if never finally “solving”---these problems throghout her life”) enfrontem e intentem solucionar al llarg de la nostra vida.

Aquests problemes corporals: “The problema of control”, “Body-Relatedness”, “Other-relatedness” i “Desire”, han sigut explicats en classe i s’expliquen detalladament en el text. Com sabem cadascun d’aquests problemes te el seu “continua” (paraula utilitzada per l’autor per expressar la gamma de possibles respostes amb les que el cos pot reaccionar a cada problema) de manera que, per exemple, en el problema de control, aquest “contínuum” va des de la predictibilitat fins a la contingència i així amb la resta de problemes. M’agradaria afegir un incís ací d’una cosa que m’ha semblat interesant i és que per desgràcia la contingència és estigmatitzant, és a dir, que la pèrdua del control sobre el cos, com la incontinència, suposa un rebuig social, encara que aquest siga degut a una malaltia, de manera que les persones amb incontinència tracten d’ocultar-ho, quan açò deuria ser tractat com una cosa normal, ningú és capaç de controlar els nostres cossos per complet.

Tornant al tema, Frank basant-se en aquests problemes i cadascun dels seus “contínuum”, crea 4 ideals teòrics de ser cos: “The disciplined body”, “The mirroring body”, “The dominating body” i “The comunicative body”, els quals no seran exclusius, sinó estratificats, per tant, una mateixa persona els pot tenir tots però solament algun d’ells pot dominar sobre els demés en cada moment.

Amb aquests 4 ideals, l’autor tracta d’explicar les preferències amb les que actuen les persones com a cossos, quan aquests sofreixen una malaltia que els produeix una pèrdua del domini del propi cos. Per exemple, el cos dominant, quant observa que no és capaç de controlar-se a si mateix, tracta de sotmetre a altres cossos al seu domini. Així cada cos diferent actuaria d’una forma diferent, buscant evitar una part o una altra d’aquesta pèrdua de control sobre el cos. Cal mencionar que Frank, crea un dels 4 cossos, “The comunicative body”, com aquella forma de ser cos que seria perfecta èticament, aquella a la que s’ha d’aspirar, és a dir, un cos idealitzat. Aquest acceptaria la contingència com a part fonamental de la vida, estaria completament associat amb ell mateix “The communicative body understands that the body-self exists as a unity, with its two parts not only interdependent but inextricable”; a més aquest cos seria “dyadic” seria un cos i existiria per als altres, de manera que aleshores produiria també desig, un desig que consistiria en la necessitat d’alleujar el sofriment d’altres (sentit de l’obligació).

He explicat aquest últim més profundament, ja que em sembla una de les parts més importants per a l’ètica del cos que busca en aquest capítol del llibre, ja que, son les finalitats que ha de buscar un cos per a actuar èticament.

Volia assenyalar una altra de les coses que m’han semblat molt interessants i ha sigut que pràcticament tota la teoria del capítol es troba acompanyada d’exemples reals, des del meu punt de vista aquesta forma d’explicar ajuda molt a la comprensió del text. Un dels exemples que més m’ha cridat l’atenció, és aquell que trobem a l’explicació del cos dominant, en el qual Carole E. Andersen, conta la història dels anys en els que el seu home ,Dick, estava morint de leucèmia. Carol va observar que en totes les històries que es conten sobre la mort d’un ser volgut, aquest sempre es descrit com algú savi i valent, però aleshores ella afirma “Their tales tell only one side of the story”, és a dir, Carol assegura que açò és solament una part de la història, corresponent a aquells últims mesos on la mort és imminent, no obstant, fins a arribar a aquest moment, la persona tracta de controlar als demés, de subordinar-los al seu control a causa de que ell no és capaç de controlar el seu propi cos. En el cas de Carol, amb el diagnòstic de leucèmia del seu home, aquest va augmentar abusivament el control emocional sobre ella, utilitzant paraules dolentes i tractant de sotmetre-la; fins al punt de que els amics recomanaven a Carol deixar al seu home. Aquest m’ha semblat un dels millors exemples del text, ja que després de llegir-lo, havia aconseguit ràpidament el seu objectiu: que jo pogués entendre de forma clara i concisa el text i a més, donar-li veracitat a la teoria. A més de que mentre anava llegint-lo me’n anava adonant de que realment ningú és capaç de contar mai la part mala de la història d’algú que ha anat morint poc a poc, aquests sempre acaben idealitzats; sense contar que m’ha recordat per complet a ma tia, la qual du molts anys cuidant de sa mare de ara 95 anys, que no la deixa pràcticament ni eixir de casa durant més de 15 min.

En conclusió, la lectura d’aquest capítol del llibre m’ha resultat un poc complexa per la quantitat de nou vocabulari com he dit al principi i també perquè el contingut és un poc filosòfic i no estic acostumat a llegir aquests tipus de texts en anglés. No obstant, ha sigut una lectura molt útil, que ajuda en gran mesura a entendre aquesta part del temari de Educació del Moviment i que recomane a tothom, ja que, per a mi és una forma de pensar totalment diferent e innovadora.

Esper que us haja agradat el post i gràcies per llegir-lo.

LES CONCEPCIONS CORPORALS

L’última pràctica realitzada a classe d’Educació del Moviment consistia en cercar en internet imatges que ens evocaren a les distintes parts que es tracten a l’article: “Las concepciones sociales del cuerpo y su influencia en el currículum de la Educación física” publicat en l’any 2001 per Samaniego. V i Sánchez. R, el qual el podem trobar en el blog de Victor Pérez-Samaniego: http://edmov.blogspot.com.es/ .

Aprofitant aquesta pràctica, he decidit pujar les fotos que jo he buscat a internet i fer un breu comentari personal de perquè he elegit cadascuna d’aquestes fotos i a quina part de l’article m’ha recordat al observar-les.

He cercat les 4 fotos que veureu a continuació:

La primera, com fàcilment deduireu, m’ha traslladat ràpidament a la concepció utilitària del cos, fent referència a la metàfora del cos-màquina, on el cos és simplement un instrument d’acció motriu. Per tant s’iguala el moviment del cos al moviment de qualsevol objecte, de manera que aquest moviment te sempre una finalitat inherent i es pot mesurar, controlar, etc.

La segona em recorda a les teories filosòfiques que donen pas a la metàfora del cos-màquina que hem vist en la primera foto.  En aquesta foto es representa la teoria cartesiana del dualisme, segons la qual tota part, té una part contraria. Més concretament es representa el cos com a presó del ànima; el cos com un contenidor roí en el que es troba confinada la part espiritual de l’ésser humà i que al estar subjecta a necessitats, emocions, etc. Allunya a l’ànima d’aconseguir els seus veritables objectius.

La tercera foto, és la manera en la que jo entenc la concepció monista del cos, on aquest és tot un, no es poden diferenciar una part material d’una altra material. Per tant s’entén el cos en la seua totalitat com un centre de sensacions que ens provoquen les vivències i la interacció amb el mon que ens envolta, així que deuríem estar predisposats a valorar el moviment i no entendre’l com una simple acció mecànica.

En l’última foto, espere que s’observi clarament la diferència entre les concepcions socials segons les diferents cultures a les que pertanyem, en aquesta foto observem algunes modificacions corporals, que sens dubte ens poden parèixer lletxes, inclús roïns per a la salut, mentre que en altres pot ser una cosa totalment normal, una moda, tal vegada un símbol de saviesa o valentia...

Fins aquí aquest post, espere que us hagi agradat i us siga útil.

Gràcies.