Culte a la primesa, text a comentar per al PAU

Hui fa unes hores, la meua germana, que ha començat enguany a preparar el selectiu, m’ha demanat que l’ajudés a fer el comentari d’un text que ha eixit alguna vegada al PAU. Així que m’he posat a llegir-lo i quina ha sigut la meua sorpresa al veure de que parlava el text. El títol  era: “Modelos y tallas saludables” i clarament, parlava del culte a la primesa. En aquest es posen de manifest moltes coses que jo desconeixia, inclús després de fer avui el examen de les ideologies i ser jo un dels experts del meu grup puzle en aquesta ideologia.

Aquesta ideologia, basada en la idealització del cos de la dona com un cos prim, esvelt, bonic i que d’alguna manera dona a entendre que el sexe femení ha de ser dèbil i ha de dependre de l’home, es veu promoguda com diu l’article per les revistes de moda i la publicitat que presenten les talles de roba amb les que una dona pot estar contenta amb el seu cos. Açò posa en risc d’una forma indirecta a moltes dones que es deprimeixen i es veuen necessitades de perdre pes amb excés, la qual cosa pot desembocar en malalties com la bulímia o anorèxia.

Ací vos deixe les definicions (extretes de la pàgina web delministeri de salut de la república d’Argentina) d’aquestes dues malalties per a aquell que no les conega:

-anorèxia: “Es un trastorno alimenticio que altera la relación de la persona con la comida. Se caracteriza por la obsesión de perder peso. La persona limita exageradamente la ingesta de alimentos al punto de poner en riesgo su vida. Se sufre además una distorsión de la percepción: la persona con anorexia se ve con sobrepeso, a pesar de estar muy por debajo de los parámetros saludables

La anorexia no sólo representa un problema con la comida, sino que además, esconde una incapacidad de lidiar con otros problemas de estrés o ansiedad. El control ejercido sobre la comida calma momentáneamente estas tensiones”.

-bulímia: “La bulimia es un trastorno alimenticio. Se caracteriza por la necesidad de comer grandes cantidades de comida en tiempos muy cortos (atracón) para, luego, vomitar y eliminar el exceso. A esta conducta le siguen períodos de poca ingesta o períodos de ayuno hasta que se vuelve a cometer otro atracón. Cada atracón, es acompañado por un sentimiento de culpa que debe compensarse con vómitos o la ingesta de laxantes o diuréticos.

La persona con bulimia está obsesionada por su apariencia física y con la necesidad de adelgazar. Sufre a su vez una distorsión de su propia imagen viéndose con más peso del real y no es consciente del riesgo que acarrean estas conductas destructivas.

Al igual de lo que ocurre con la anorexia, esta relación con la comida es sólo una manera de lidiar con la ansiedad y el estrés. El atracón con comida y el acto posterior de vomitar, alivia la tensión y le genera bienestar, momentáneamente. Le brinda la sensación de tener el control”

 Finalment i tornant a l’article del País, dir que allò que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’exemple final que fica, en el que conta com algunes marques molt importants es neguen a fer talles majors a la 40 per a que així soles aquelles amb el cos ideal puguen dur aquest tipus de vestits. Açò per a mi no te altre nom que “aberració”, ni tan sols se m’havia passat pel cap una estratègia propagandística tan cruel com aquesta. Sabem que aquesta ideologia és relativament nova, ja que abans una dona amb cos gran significava que era sana y estava ben alimentada, però en pocs anys aquest cànon de bellesa ha crescut de forma increïble, és un fet que ja està convertint-se en un problema amb les malalties que he explicat abans i més que s’està intentant crear lleis que ho eviten, aquesta ideologia seguix creixent de forma exponencial, i és que segons l’Agència de Qualitat d’Internet (IQUA) les pàgines web sobre la bulímia i la anorèxia han crescut un 450% en els últims anys, i per si no fora prou, les dades mostren que el 75% de persones que visiten aquestes pàgines son menors d’edat! Fins on podrem arribar?

Vos aconselle que llegiu l'article, ja que és molt interessant i espere les vostres opinions sobre el tema.

DEBATS I REFLEXIONS. EXCLUSIÓ I DISCRIMINACIÓ PART DEL MOVIMENT?

En aquest post vaig a tractar d'explicar part per part, com poc a poc a classe, vaig començar a reflexionar sobre la discriminació que pot comportar el moviment.

En la pràctica de Educació del Moviment del dilluns, el professor ens va proposar agafar els díptics (treball de l’assignatura que he explicat en els posts anteriors) d’altres grups, llegir-los, entendre’ls i reflexionar sobre ells.

Així, vam analitzar tres díptics diferents i ací deixe les nostres opinions sobre ells:

• ·         -Pel que respecta als conceptes d’allò que és educatiu i no és educatiu, ens ha cridat l’atenció en el primer díptic analitzat que el nostre grup i el grup creador d’aquest treball tenim una concepció molt similar, ja que coincidim en diversos extractes de texts analitzats i classificats en les mateixes categories.
• ·         -el segon díptic, ens ha semblat interessant, ja que han utilitzat una forma diferent de classificar els texts, en la que a partir de totes les lectures han extret unes pautes claus de cada postura, que és el que han reflectit en el seu treball.
• ·         -En el tercer, s’han basat en els valors que transmet el deport tant bons com dolents per a diferenciar entre allò educatiu i no educatiu, açò ha sigut el més interessant que li hem trobat.

Una vegada acabada aquesta activitat s’ha proposat un debat a partir de la lectura, en la que un grup havia de posicionar-se i defendre que el moviment és educatiu i un altre tot el contrari.

Ací exposaré el resultat del debat del meu grup, per a intentar que al igual que jo a partir d'aquest, començen a apareixer en les vostres ments les preguntes que a mi hem feren dubtar.

El debat va començar així:

-Mov no educatiu- El moviment no és educatiu perquè la gent l’únic que vol es guanyar, i li dona igual que tinga que fer mentre que ho aconseguisca.

-Mov educatiu- Això que dius no està contemplant tot allò que abraça el moviment, solament la competició. Hi han altres moments que el moviment ens ensenya coneixements pràctics que sols podem aprendre mitjançant aquest. A més, amb la competició aprenem valors com el fair play.

-Mov no educatiu- El fair play no és educatiu, ja que, que este concepte existisca significa que hi ha un concepte en el deport i en el moviment que significa tot el contrari, el joc brut, i que tal vegada es done més freqüentment.

-Mov educatiu- En tot hi ha una part mala i una part bona, si no hem participat en una competició no podrem ser conscients d’alguns valors que aquesta transmet que son totalment necessaris per a poder millorar com a equip i aconseguir els objectius principals del equip. Per tant al participar en un equip i una competició amb els sacrificis que açò comporta, aprenem i coneguem valors segons com l’entrenador planteja els objectius, etc. tant desitjables, com el companyerisme, necessari per a guanyar, com valors no desitjables. Siga com siga ha sigut a través del moviment com hem conegut aquests valors i el que ells comporten i per tant ha sigut educatiu.

INCÍS (En aquest extracte del debat no està reflectit el temps que tardàvem els defensors del moviment educatiu per a aconseguir rebatre els arguments del “moviment no educatiu”. I és que al nostre grup li ha resultat més fàcil defensar que el moviment no era educatiu que el contrari, no obstant, aquesta afirmació variaba segons els grups)

Amb aquesta conversació arrivarem a la conclusió de que el moviment pot ser i pot no ser educatiu, segons com es planteje aquest moviment, etc. i va ser ací quan el tema va començar a suscitar-nos les següents preguntes:

-Conseguir que la gent es sentira integrada i ben acollida seria un ideal del moviment educatiu?

-Quants exemples coneguem de aquesta integració en la vida real?

La meva resposta a la primera pregunta és que sí, clarament. No obstant, al pensar exemples per a la segona pregunta me n’he adonat de que tots els que se m’ocorren tenen a vore amb l’esport i no solien tenir un molt bon final. Quasi tots els records de la meva infància respecte als xiquets poc integrats és que sí, tal vegada els donàvem una oportunitat, però si veiem que no eren bons jugant a futbol o al deport en qüestió, no tardàvem en tornar-los a deixar de costat d’alguna forma o d'altra.

Per tant, seria més fàcil buscar exemples d’exclusió en l’esport que d’integració?

En el meu cas, pot ser. Però açò no significa que siga per a tots igual, l’esport discrimina però també pot integrar. Així, Si parlem de discriminació, aquest moviment no serà educatiu però si parlem de integrar si que ho serà.

 En este punt, no está de més una reflexió per als que estareu pensant: Com pot ser que hi haja gent que pense que un esport pot ser no educatiu si nosaltres ens hem criat i educat amb ell des dels 4 anys?

Penseu que tal vegada ens costa veure la part mala perquè els que estem ací es suposa que som els bons, els que sempre se’ns ha donat be l’esport, o almenys el nostre; aquells als que primer triaven quant en l’escola fèiem peuets o or i plata per a fer equips. Però recordeu, després no anem a treballar per als bons, anem a treballar per a tots... espere que al llegir açò, reflexioneu.

Ara i després de llegir aquest post, us resulta igual de graciós aquest vídeo que quan el veguereu a les reds socials?

Penseu que per a aquest xiquet aquestes sessions d'educació física son educatives?

Realment cregueu que es sent integrat?

M'agradaria que comentareu les vostres opinions.

DÍPTIC. EL MOVIMENT ÉS EDUCATIU?

Ací us deixe el díptic que hem realitzat per a l’assignatura d’educació del moviment. En aquest el que hem fet ha sigut, agafar els paràgrafs que ens han resultat més interesants i més contradictoris i explicar el perquè d’açò a partir de la nostra opinió i els nostres coneixements de l’assignatura.

La nostra forma d’abordar el díptic ha sigut: hem considerat aquells extractes de textos, els quals ens semblaven correctes i que partien d’un marc teòric que per a nosaltres fora consistent, com a part de “el moviment és educatiu”. Mentre que aquells que ens semblaven discutibles, els hem considerat com a part de “el moviment no és educatiu”.

Aquesta experiència, ens ha resultat un poc extravagant, com ja havia comentat en el post anterior; no obstant ens ha servit per a comparar les nostres opinions sobre aquell tipus de moviment que considerem educatiu i el perquè. Així, ens ha ajudat a augmentar els nostres coneixements al comentar els textos amb els companys i la diversitat d’opinions que açò ha suposat.

Per a més informació podeu visitar els blogs dels meus companys de díptic: Alberto Jiménez i Josep melià

EL MOVIMENT (NO) ÉS EDUCATIU?

En l’última pràctica d’Educació del Moviment, se’ns ha plantejat la idea de realitzar un díptic que tracte de diferenciar quins textos ens pareixen educatius i quins no educatius des del punt de vista del moviment.

Aquesta pràctica m’ha resultat un poc estranya al principi, tal vegada massa subjectiva i un poc complicada de fer, ja que com al llarg del curs hem anat veient, allò que es considera educatiu és un camp molt ampli i amb una gran diversitat d’opinions al respecte; amb això vull dir que intentar classificar textos d’autors coneguts com son Arnold o Savater en educatius o no, em sembla complicat supose que perquè no dispose dels coneixements suficients ni conec els criteris corresponents per a poder avaluar si es poden considerar educatius o no aquests texts.

Dit açò, voldria assenyalar la meva opinió respecte a un dels texts de Savater que es troben al blog de l’assignatura:

"La misma idea de ir a la escuela a jugar es disparatada (…). A jugar y a las cosas que vienen jugando aprendemos solos o con ayuda de amiguetes: a la escuela vamos a aprender aquello que no enseñan en los demás sitios". (Savater, 1997: 59)

"¿Hay algo más patéticamente superfluo que los esfuerzos de algunos adultos por enseñar a los niños a jugar a las canicas, al escondite o con soldaditos como si los compañeros de juegos no les bastaran para esos intereses docentes?" (Savater, 1997: 27)

Aquest text m’ha cridat l’atenció, ja que, em sembla que el que diu és discutible i per tant jo el consideraria no educatiu. Açò és degut a que al llegir-lo m’ha recordat una etapa de la meua vida quan era menut, que explica perquè és per a mi discutible aquest text. En aquesta etapa a la que m’estic referint, jo tindria uns 8 anys en 3er de primària. Una etapa en la que ja començaven a aparèixer pel poble les primeres tecnologies per als xiquets (Game Boy, Play Station, començaven a aparèixer els ordinadors i els videojocs a casa...) va ser en aquesta etapa quan el meu pare em va ensenyar a jugar als escacs, m’ho va presentar com un joc per a entretindrem i divertir-me i no com una cosa en la que tenia la necessitat de pensar exageradament i necessitara d’una gran capacitat mental. Aquest joc em va sorprendre, era diferent a tot el que havia jugat avanç i va fer que tots els dies vullgues jugar, fins al punt que vaig ensenyar als meus companys de classe a jugar també i la reacció va ser la mateixa; tots els dies jugàvem a classe i alguns fins i tot s’apuntaren a acadèmies d’escacs. 

Amb aquesta anècdota el que vull explicar és que per a mi els extractes que he presentat avanç de Savater no son educatius perquè com en el meu cas, per a que un xiquet aprenga a jugar a alguns jocs tal vegada ha de ser un pare o un adult el que li ensenye, encara que una vegada fet açò ja siguen els mateixos xiquets qui s’ensenyen entre ells. En el meu cas foren els escacs primer, en altres casos poden haver sigut altres jocs. Per exemple, més avant també fou mon pare qui em va ensenyar a jugar a la trompa que es va ficar de moda al meu poble durant uns anys, i és que cada generació juga d’una manera i sempre es poden aprendre jocs diferents i tal vegada més divertits, sense contar que avui en dia si els pares no tenen un poc d’iniciativa per a que els xiquets s’interessen per alguns jocs més tradicionals, aquests es passaran el dia embovats cara la “caixa tonta” enterrant així sota un mar de programació basura i violència tota la seva imaginació.

LA SETMANA PENNAC

Aquesta setmana l’hem anomenat en classe d’Educació del Moviment, la setmana Pennac. Açò és degut a que hem llegit el seu llibre “Mal de Escuela” i hem sigut avaluats sobre ell mitjançant un examen de tipus vertader i fals, totalment objectiu sobre el text. Per a fer açò, les preguntes del text anaven orientades a que sols saberen contestar-les aquells que s’havien llegit el llibre, ja que es preguntaven conceptes secundaris i no el principal significat del llibre; i a continuació unes activitats més subjectives que també s’avaluen, les quals consisteixen en realitzar algun tipus de representació a partir d’una part que ens haja agradat del text.

En aquest post el que vull és fer un comentari sobre el llibre en qüestió, explicant la meva opinió sobre ell i explicant les parts que més m’han agradat i allò  que m’han evocat.

“¿Otro libro sobre la escuela, pues?¿No parece que ya hay bastantes?

 ¡No sobre la escuela! Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de mañana….No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus daños colaterales .”

Amb aquestes paraules, explica Pennac l’objectiu amb que escriu aquest llibre. Crec que aquesta lectura no es pot explicar d’una millor manera, i sincerament, pel que a mi respecta, m’ha fet canviar completament el meu pensament i la meua opinió sobre aquells que ell anomena “zoquetes”. Jo no he sigut mai d’aquests, tal vegada un poc en castellà que no hi havia forma de no fer faltes d’ortografia, i de fet segueix fent-les... no obstant, jo solia ser dels que a la classe s’asseia a última fila i es dedicava a xarrar i deixar les activitats i l’estudi per a últim hora, tampoc és que estudiara poc, però el dia d’avanç em pegava una panxada que podríem categoritzar d’olímpica. Crec que sempre feia açò perquè tota la vida m’ha funcionat, sempre he tret de les millors notes amb aquest mètode i per tant no veia ningun argument per a canviar el meu estil. Ma mare sempre em deia que tard o prompte em pegaria la morrada, però aquesta no arribava i no va arribar fins al selectiu, quina catàstrofe va ser aquesta prova, i això que curiosament va ser de les poques vegades que he estudiat tot amb setmanes d’antelació i perfectament organitzat, encara que segurament el mal resultat no es deguera a açò. Amb aquesta història personal el que vull arribar a dir és que jo sempre havia pensat que els “zoquetes” que m’he anat trobant amb el pas dels cursos, tant per l’institut com per l’escola, no aprovaven i no entenien les coses, simplement perquè eren uns vagues i ni tan sols ho intentaven. Encara recorde els arguments que donàvem per a dir-los açò en l’institut:

-Com pot ser que nosaltres que anem al conservatori 4 dies a la setmana, que entrenem 2 h cada 2 dies i que pugam fer les activitats a casa, estudiar i aprovar l’examen; i tu que en tota la setmana sols has de fer allò que et manen a l’institut no ho pugues fer.

Ara m’he n’adone de que tal vegada aquest argument no era tant bo com nosaltres pensàvem, pot ser ells ho intentaren però per molt de temps que estigueren lluitant amb les assignatures no conseguiren comprendre-les. Encara que em costa un poc de creure que després de 2 hores en una activitat no foren capaços ni tan sols d’intentar-la.

D’altra banda volia assenyalar les dues parts que més m’han cridat l’atenció del llibre:

La primera es troba al capítol V: “Maximilien o el culpable ideal”, entre les pàgines 128-130. Aquesta és la part en la que Pennac explica a una classe com no son els professors qui menja el cap als alumnes, sinó la publicitat, les marques, etc. Aquesta part és una de les que més m’ha agradat perquè aquesta situació ha arribat fins a uns límits que ja ho vegem completament normal. De fet els xavals d’avui en dia quan parlen entre ells, no diuen “crec que vaig a comprar-me aquestes sabates” no, sinó que substitueixen el nom sabates per la marca d’aquestes (Nike, Adidas, Asics, New Balance...), de la mateixa manera que és totalment normal dir: “per al meu regal de nadal vull uns Calvin Klein” o inclús aquestes falles he començat a adonar-me’n com açò ja es dona a l’hora de demanar copes també. “Brugal amb Coca Cola” o “Tanqueray amb schweppes”. La llengua canvia, algunes paraules perden la seva propietat, deixen d’utilitzar-se mentre altres ocupen el seu lloc i açò és degut en part als anuncis, la televisió, etc. Com explica Pennac en aquest extracte del llibre.

La segona es troba al capítol II: “Devenir”, entre les pàgines 60-61. Aquesta és la part en la que Pennac recorda una guàrdia durant un examen en els seus anys com a professor, on troba un jove amb el full en blanc que furtant-li el seu bolígraf i la seva saboneta sens que Pennac se n’adonés, li explica al professor que el que realment vol ser ell és prestidigitador, i que açò l’avorreix. Aquest extracte del text em va sorprendre, així que la representació per a l’avaluació subjectiva de la lectura del llibre la realitzarem a partir d’aquesta part de la lectura per a així poder aprofundir en el tema. Recorde que al llegir aquesta part, es va obrir un gran debat en el meu interior:

 -és l’escola un instrument educador i per a orientar a la vegada en l’àmbit professional o l’únic objectiu és ser un instrument educador?

-Aquesta situació es donaria de la mateixa manera si aconseguirem implantar la Llei orgànica de la educació?

Aquest debat em va sorgir probablement degut a que feia poc que havia realitzat una entrada en aquest mateix blog que tractava un poc aquest tema. Si esteu interessats, podeu accedir a ella clicant ací.

EDUCACIÓ. Un simple concepte? o algo més...

Què es educar? Què significa educació i com es diferència d’altres formes d’aprenentatge? Aquestes son algunes de les preguntes que s’han formulat avui a la sessió d’Educació del Moviment.

Com habitualment, aquestes son del tipus de preguntes que creus que saps la resposta, fins que et poses a reflexionar sobre ella i te’n adones que realment aquest concepte engloba un munt de concepcions i significats que, en primera instancia, no se t’havien passat per la ment.

És clar que l’educació no és un procés passiu, sinó que es tracta d’un procés en el que participen, tant els alumnes com els professors, de forma activa en un entorn que oferisca la possibilitat d’ensenyar i aprendre nous coneixements, valors, etc. O almenys açò és el que sempre m’havien dit a mi a l’escola, a casa o a l’institut. No obstant, ara me’n adone que l’educació és molt més complex que açò. Així que en un intent per aprofundir en el tema e intentar esclarir un poc en que consisteix aquest concepte, tant per a mi com per a aquells que esteu llegint açò i tampoc ho tingau clar, he cercat uns vídeos del TED (Technology, entertainment, Design), aquesta és una organització creada per a compartir idees molt interesants e innovadores “Ideas worth spreading”, és a dir, idees dignes de ser difoses.

El primer vídeo que vaig a compartir ací, és una conferència de Rita Pierson, professora durant 40 anys. En la seva xarrada, exposa una forma diferent d’entendre l’educació i la forma en que ho explica, a través d’experiències de la seva vida, ja siguen un poc còmiques amb els seus alumnes o més sentimentals a través de la història de la seva mare, li dona una força a la xarrada que personalment m’ha arribat endins i m’ha fet pensar.

Per a ella, educar és influenciar, és crear i establir relacions personals amb els alumnes, ja que per a que ells t’entenguen a tu, avanç has d’entendre’ls tu a ells. I com fer açò? Disculpar-se quant t’equivoques, seria un bon començament, una cosa que sembla simple però que si ens posem a pensar, a pocs mestres recordarem que deixaren el seu orgull a un costat per a disculpar-se en els moments en que no tenien raó; confiar, creure en els alumnes i donar-los el teu suport. Per tant, eixe llegat de relacions que es crea, que perdurarà en el temps i que serà el que realment marque un punt d’inflexió en la vida dels alumnes, és allò al que Rita considera educació i per tant, l’objectiu dels educadors.

Finalment, l’altre vídeo que vaig a compartir, es tracta d’una conferència de Sir Ken Robinson, continuant la famosa xarrada que va fer al TED l’any 2006, que com he pogut veure es troba en el blog de l’assignatura per a qui vullga aprofundir més: http://edmov.blogspot.com.es/2010/12/disembodiment-creativity-intelligence.html

Començant des de la seva forma de veure el mon dividit en dos:

• ·         aquells que disfruten del seu treball i que no poden imaginar-se fent una altra cosa.
• ·         Aquells que creuen que no tenen cap talent, i que es dediquen a alguna cosa que no els agrada, tractant durant tota la seva vida d’acostumar-se a aquesta situació. Aquella gent que viu la setmana pensant i esperant l’arribada del cap de setmana.

En aquesta xarrada, Ken Robinson exposa d’una manera un tant còmica però efectiva, com l’educació actual és un dels principals problemes que explica perquè la majoria de les persones es troben en la segon situació (segon punt explicat avanç). De la mateixa manera, proposa una solució; no una nova reforma, ell va més enllà i assegura la necessitat de reformar tota l’educació a partir d’uns nous fonaments i és que l’educació no hauria de estar sistematitzada i mecanitzada com si es tractés d’una màquina de manufactures, sinó que aquesta deuria ser una educació orgànica, una educació única i adaptada per a cada individu que l’ajudés a trobar el seu talent i la seva passió i d’aquesta manera, aconseguir que cadascú dedique la seva vida a una professió en la que trobe motivació i ganes.

Personalment, estic totalment d’acord amb Robinson. Pense que aquesta educació lineal, igual per a tots ens fa més mal que be, i és que aquesta és una de les principals causes de l’abandonament escolar; els estudiants deixen els estudis i l’escola perquè decideixen que el que fan allí no els servix per a res, alguns fins i tot arriben a odiar l’escola d’una forma insana i ho sé perquè he tingut companys així en la ESO. Així que crec que el problema està en el sistema educatiu que no aconsegueix fer aflorar els diferents talents dels alumnes, la qual cosa hauria de canviar, ja que com diu Robinson a la seva conferència: “human communities depends on a diversity of talent, not a singular conception of ability; and at a half of our challenges is to reconstruct that sense of ability and intelligence” és a dir, les comunitats humanes depenen d’una diversitat de talent i no d’una única concepció d’habilitat, per tant, el nostre objectiu i repte és reconstruir aquest sentit d’habilitat i intel·ligència.

EXPOSICIÓ A FCAFE!

La classe d’avui en Educació del Moviment ha sigut totalment diferent a allò al que estem acostumats, ja que hem sigut totalment protagonistes de la classe. En aquesta sessió hem realitzat una exposició dels pòsters que havia fet cada grup relacionats amb l’assignatura, més concretament de les concepcions del cos i del moviment. A més hem hagut de puntuar a cadascun dels grups, inclosos nosaltres mateixos, així hem aconseguit interioritzar conceptes a través d'aquesta experiència que mai oblidarem.

A continuació, vaig a fer una recopilació de tots els treballs que s’han exposat a classe, fent alguna xicoteta reflexió personal dels que m’han semblat millors.

El grup 1, ens ha presentat el següent pòster: 

Aquest pòster és un dels que més m’ha agradat, principalment perquè és un collage molt conseguit, amb unes imatges que semblen extretes de revistes i amb un text molt sintetitzat que les explica i que es troba incrustat en la foto artísticament; sense oblidar que totes estan relacionades entre sí i que s’expliquen per sí mateix, a més de que en conjunt, expliquen clarament el significat del pòster: No en tots els llocs del mon ser gros està mal vist, de la mateixa manera que no sempre ha existit aquest ideal de bellesa, el qual no és compartit per totes les persones de la mateixa manera.

El grup 2, ha presentat: 

El grup 3, ha presentat: 

Aquest pense que és un dels millors, ja que ha aconseguit captar l’atenció de tota la classe instantàniament, al mateix temps que explicar el seu significat sols amb una simple mirada i que sens dubte es tracta d’un tema d’interés actual i amb prou controvèrsia: l’evolució de les peces de roba íntimes de les dones en les últimes dècades i el que açò significa en relació amb l’evolució de la concepció corporal tant del seu cos per a elles com la concepció d’aquest per als demés. 

El grup 4, ha realitzat el següent: 

El grup 5 ha presentat aquest pòster: 

El meu grup (6) hem realitzat el següent treball, que explicaré en una entrada diferent.

El grup 7 presentava el següent treball: 

El grup 8 ha dut a terme la següent presentació: 

El grup 9 ha realitzat aquest pòster: 

El grup 10 presenta aquest treball

Aquest és un altre dels que m’ha agradat, sobretot per l’impacte que m’ha provocat. Un impacte que pense que els creadors del pòster buscaven per a aconseguir explicar aquest treball i és que la Barbie ha sigut el model a seguir en moltes cultures per a als cossos especulars, com es veu il·lustrat en les fotos de homes i dones totalment operats per a tractar de parèixer-se, tant a Barbie en les dones com a Kent en els homes i resulta interessant que després de 50 anys aquest model comence a decréixer.

El grup 11 realitzava el següent pòster: 

Aquest és l'últim que comentaré, es tracta d’un altre que m’ha semblat interessant, sobre tot per la seva originalitat, diferent a tots els demés i per supost per la gran feina que deu d’haver sigut dibuixar i pintar tot aquest llibret a mà. D’altra banda m’ha semblat encertada la presentació escollida per al tema, ja que així es veia clarament en cada dibuix de cada pàgina, la diferència entre el cas d’una xiqueta i de l’altra, al temps que feia reflexionar al lector orientant-lo i ajudant-lo cap a la resposta i els conceptes buscats.

El grup 12 ha presentat aquest treball:

El grup 13 ha dut a terme aquesta presentació: 

El grup 14 ha presentat aquest pòster:

El grup 15 realitzava aquest pòster:

Finalment, el grup 16 presentava aquest pòster: